Ningú se salva sol

És el títol de la novel·la que acabo de llegir –en castellà, encara no hi ha traducció catalana– de la italiana Margaret Mazzantini. Vaig descobrir aquesta escriptora amb No et moguis i vaig enamorar-me'n amb La paraula més bella. I ara arriba aquesta novel·la guardonada i ovacionada a Itàlia i no podia esperar per llegir-la. Una història, i sobretot un títol, que lliga amb els temps que vivim: el fracàs, el desamor, el desànim, la desesperança omplen les pàgines d'aquesta novel·la. I tot subratlla aquesta sentència, tan aplicable en aquests moments: ningú se salva sol. L'autora la va pescar en una conversa amb un vell malalt de càncer. L'home va demanar a Mazzantini que resés per ell i l'escriptora va respondre amb un dubitatiu “no sé si estaré a l'altura”. El malalt va insistir-hi: “Em cal la seva ajuda, ningú se salva sol.” I així és en la malaltia, i en el desamor i en aquesta crisi profunda i global que ens tenalla. Ningú se salva sol. És una novel·la sensible i dura. Que un amor que semblava etern s'esberli i acabi desintegrant-se no és un relat agradable. Si els examants són un home i una dona encara joves, que s'han estimat de veritat i que estimen els dos fills petits que tenen en comú, la història inevitablement ens ofereix passatges dolorosos. L'amor transformat en dolor. Però a mi, particularment, m'ha ferit més la claredat amb què Mazzantini explica com l'amor, l'admiració i la complicitat entre Delia i Gaetano, es degrada fins a esdevenir pur menyspreu. No hi ha res del procés del desamor que aquesta novel·la no explori i deixi al descobert, davant dels ulls indefensos del lector. Els indicis del deteriorament que els van passar per alt, quan allò que els feia gràcia de l'altre ara els irrita, els retrets, les decepcions més amargues i la terrible pregunta final: com vaig poder equivocar-me tant? I, finalment, amb la mateixa precisió, Margaret Mazzantini dibuixa l'única esperança: el dia que es retrobin després de molts anys, el dia que “per fi, hauran oblidat l'olor de la intimitat i l'odi. Ja no recordaran res d'aquest cos que tenen al davant. Hauran establert altres intimitats, noves ràbies. Passaran l'un al costat de l'altre afablement com carn netejada a fons per la tragèdia de l'amor. Ja sense tensions, sense friccions, ja sense sacsejades doloroses”.