Els dos plans

Últimament s'ha posat de moda dir que es té un pla A i un pla B. Sembla que, si no es té un pla B, no s'és ningú, com no el té, segons deia Francesc Homs dimarts passat, el govern de la Generalitat per al dia que l'altre govern –el que no és tant de fireta– rebutgi definitivament el pacte fiscal tal com ja va rebutjant-li a petits pessics dia a dia. Ben mirat, tampoc la majoria de nosaltres no tenim cap pla B preparat. Potser, filant prim, no tenim ni tan sols un pla A, fora, és clar, que siguem condescendents i que acabem qualificant com a pla A l'estratègia agònica d'anar fent, d'anar provant de passar desapercebut i d'arribar a final de mes esbufegant, que és la manera com hi arribem la gran majoria. Tal com cita Jordi Nopca a El talent: “He sortit de casa amb una gran finalitat, que era, en definitiva, arribar puntual a l'oficina”, deia Bernardo Soares, un dels heterònims de Fernando Pessoa, al Llibre del desassossec. Si això és un pla, potser millor conviure amb el caos.

A mi em fa l'efecte, però, que, a més de no tenir tampoc un pla B, l'únic pla A que tenen Artur Mas, el silenciós Rajoy i l'autoritària Merkel és fer-nos creure que tenen un pla. És el que ha estat aconseguint també Duran i Lleida aquestes últimes setmanes, el que no ha aconseguit ETA d'ençà que va deixar de fer atemptats i el que proven de fer creure alguns gestors ara que –ves per on!– n'hi ha que surten positius en la declaració de la renda –relativament positius, no es pensin, que els que hi surten molt és una altra història–. “Hauríeu de pensar a fer un pla de jubilació”, els diuen. El pla B d'alguns gestors és, doncs, que es pagui en una caixa o en un banc a fi de no haver de pagar un estat que no genera gens de confiança. Tampoc les caixes o els bancs, és clar. Em fa l'efecte que l'únic pla de caixes, bancs i Estat és anar-nos esprement. El nostre, trobar un govern o uns gestors de bancs i caixes eficaços i no un grup prepotent de mediocres o de corruptes.