‘Small is beautiful'
Immersos en una crisi econòmica sense precedents, el debat sobre la viabilitat i necessitat de l'estat propi per a Catalunya pren una altra dimensió. Més enllà de l'obvietat dels efectes negatius que l'espoli fiscal té per a l'economia catalana, val la pena abordar també el debat des d'altres angles.
A finals dels noranta, una nova línia de recerca en economia política, liderada per Alberto Alesina i Enrico Spolaore, intenta aportar una nova lògica econòmica als processos de secessió política. Els estats no serien una variable predeterminada sinó que la seva creació, unió, divisió, respondria a lògiques del propi procés econòmic. La mida òptima dels estats seria la resultant d'un equilibri entre dues forces contraposades, una tendent a afavorir la formació d'estats grans i heterogenis, per aprofitar les economies d'escala i la dimensió del mercat; i una altra que tendiria a afavorir el trencament d'aquests estats a causa de la seva heterogeneïtat, generadora d'ineficiències en la provisió de béns públics. La globalització, que suposa la desaparició dels mercats nacionals protegits, trencaria aquest equilibri, afavorint una reducció en la mida òptima dels estats. La Unió Europea en seria un bon banc de proves, atès que és l'experiència d'integració econòmica més intensa del món desenvolupat. Així, en l'estudi encarregat per la Fundació Irla i escrit conjuntament amb Albert Castellanos i Daniel Tirado, Dimensió dels estats i comportament econòmic a la Unió Europea, analitzem si la mida dels estats té alguns efectes diferencials en el comportament econòmic dels 27 estats de la UE en el període 2000-2010. Els resultats obtinguts són força concloents.
La primera observació és que els països amb menys de 10 milions d'habitants tenen una renda mitjana per càpita més alta que la dels països grans, i a més les seves taxes mitjanes de creixement són significativament més elevades. Si bé és cert que les economies petites són més sensibles al cicle: cauen de manera més brusca en les recessions i creixen més durant les èpoques d'expansió. Aquesta relació estadística podria no implicar cap mena de causalitat, però l'estudi analitza alguns factors que la podrien explicar. Així, els països petits són més oberts, tenen unes taxes d'inversió més elevades, el seu sector públic té un pes sobre el PIB més baix i les seves finances públiques estan més equilibrades, amb una ràtio dèficit públic/PIB inferior. També es mostra que aquesta dimensió més gran del sector públic podria estar relacionada amb l'existència d'ineficiències si no hi ha una important descentralització administrativa o si aquesta es fa de manera imperfecta amb duplicitats. Els estats que tenen més divisions administratives tenen un sector públic relativament més gran.
Finalment, l'estudi mostra que els països més oberts i amb mides més petites del sector públic han crescut al llarg del període 2000-2010 d'una forma més ràpida que la prevista pels seus nivells de renda per càpita de partida. Atès que els països petits són més oberts i disposen d'un sector públic més reduït (i probablement més eficient), el seu comportament econòmic a la Unió Europea ha estat més bo. La dimensió òptima dels estats que formen part d'una unió econòmica àmplia com és la Unió Europea seria inferior. Aquest resultat estaria en línia amb les previsions de les tesis d'Alesina i Spolaore: els processos d'integració econòmica afavoreixen els processos d'independència política. Cal doncs estar amatents a determinades sortides a la crisi econòmica actual. Ens convé garantir el procés d'integració europea i evitar temptacions proteccionistes per disposar d'un entorn favorable a l'aparició de nous estats.
