Ensenyar massa poc

En el meu darrer article, Ensenyar massa aviat, feia esment del que havia succeït a l'Escola Espanyola d'Escaldes-Engordany (Andorra), on una mestra havia estat despatxada perquè onze deixebles seus de quatre anys ja havien après a llegir, sumar, restar i començaven a escriure. Contradient altres opinions, exposava el meu parer segons el qual no era bo per a criatures tan petites ser sotmeses a tant d'esforç. I vet aquí que uns dies després es realitzen a casa nostra unes proves finals de primària, és a dir, prèvies al pas a l'ESO. A sisè, l'alumnat té 11 anys, o 12 en acabar el curs, i va resultar alliçonador conèixer algunes de les preguntes que havien hagut de contestar.

En reproduiré dues que van sortir publicades als diaris. Respecte de la llengua catalana, havien de saber què significava agafar “d'una estrebada”, sent quatre les opcions: “a poc a poc”, “amb molta cura”, “sense fer soroll” i “de manera brusca”. Quant a les matemàtiques, el problema consistia a calcular el perímetre d'una pista de bàsquet rectangular de 25 m de llargada i 15 m d'amplada. Atenció: no l'àrea, senzillament el perímetre.

Vaig tenir la curiositat de comprovar què responien dues mossetes, una a punt de fer 9 anys i una altra de 7 i mig. Cap de les dues coneixia la paraula perímetre, però de seguida van entendre'm quan els vaig dir que es tractava de les vores. La més gran, i sense necessitat de fer-ho sobre el paper, no va tardar més de tres minuts a calcular-ho. L'altra, també mentalment, poc més. Sumar i prou, això era tot el que es demanava als que estaven finalitzant l'ensenyament de primària. Res de multiplicar, no fos cas que les carbasses omplissin el cove. Quant a l'estrebada, cap de les dues va dubtar ni per un instant que era una acció brusca. I faig constar que no són això que se'n diu superdotades.

La qüestió final és: cap on anem? Què representen unes preguntes tan elementals en una prova de sisè de primària?