Albert Rivera té raó

Després de l'esperada cimera del pacte fiscal, vaig escoltar atentament les declaracions dels líders polítics a la premsa. Pràcticament tots van cenyir-se al guió, amb l'excepció de l'Oriol Junqueras, que en comptes d'una compareixença va fer un míting i va aconseguir un fet insòlit: que els periodistes aplaudissin espontàniament els seus mots abrandats (!?).

El que em va deixar rumiant més estona, però,
va ser l'Albert Rivera. Va
venir a dir que tot plegat tenia un fort component de déjà-vu del procés de l'Estatut de 2005. Tots molt cofois mirant-nos el melic i fent volar coloms al Parlament, per després anar a Madrid i clavar-nos una patacada monumental.

Vaig pensar que tenia més raó que un sant. Vaig recordar l'entusiasme emocionat de la classe política (i de la majoria de catalans) d'aquell 30 de setembre. Em vénen al cap les imatges de com vam anar a Madrid amb branques de romaní a la mà, confiats que les paraules del profeta (“¡Apoyaré...!”) es farien realitat ineluctablement.

Ja sabem com va acabar tot plegat. Per això sobta que ara repetim el mateix patró. Ens desgastarem fins a l'extenuació cercant un consens que serà completament inútil a l'hora d'anar a Madrid, on ja fa temps que ens van perdre el respecte i –cosa que és més greu– la por.

Tanmateix, crec que per més que l'amic Rivera l'encerti en el plantejament formal, crec que falla a l'hora de reconèixer que hi ha una gran diferència entre el procés de l'Estatut i el del pacte fiscal. És cert que potser la seqüència serà la mateixa (consens català + clatellot a Madrid), però aquest cop tothom ho té clar. Em consta personalment que, d'alguna manera, tots els implicats a favor de la proposta saben quin serà el resultat, però també tenen molt clar que tot el procés legitimarà les accions que s'hauran de prendre a continuació. És un ritual dolorós però necessari. La bufetada que s'emportaran els que es presentin a Madrid amb la proposta de pacte fiscal sota el braç serà un dels arguments més sòlids a nivell català i internacional per entendre una vegada per totes que Catalunya només té futur
si emprèn el camí de la plena sobirania.