Els temps canvien

Som molts els que ens preguntem per què, quan hi ha una crisi econòmica, els més perjudicats són sempre els mateixos, les persones amb
menys recursos, els que no disposen de cap altra cosa que el que duen posat, i el que tenen la guardiola només els permet malviure, és a dir, sobreviure malament. Ara mateix circulen per internet algunes llistes amb els noms dels responsables de la pèssima situació d'algunes caixes dites d'estalvis, al costat dels milions d'euros que s'han embutxacat a l'hora de fer mutis per la porta del darrere. I es veu que les esmentades llistes no són cap invent d'algun bromista on line, sinó que s'ajusten a la més pura i dura realitat monetària. En el cas de Bankia, n'hi ha per tirar el barret al foc. Això no obstant, no sembla que els poders públics tinguin gaires ganes de, com se sol dir, depurar responsabilitats, i algunes veus recorden que quan es va destapar el cas Banesto, ara fa uns anys, el culpable del forat que s'hi va descobrir, l'ara mediàtic senyor Mario Conde, va ser detingut, jutjat i condemnat a una pila d'anys de presó. I el forat era, al costat dels que ara mateix fan trontollar tota l'economia de l'Estat espanyol, una mossegadeta d'arna. Deu ser que els temps canvien, i el que abans era una abominació, avui és només una relliscada. Com que tot es pot tapar, pel que es veu, amb diner públic, els encarregats de tenir cura dels patrimonis bancaris poden dedicar-se, tranquils i sabent que tenen les espatlles cobertes, a veure-les venir. D'altra banda, aquella dama germànica que un servidor anomena la Bundesmerkel, i que governa l'únic país de la zona euro que no sembla patir gaire les sotragades de la crisi, continua exigint als socis més desafavorits sacrificis a dojo, i amb una insistència tan agressiva i, al meu entendre, tan dictatorial, que algú es podria pensar que és la mestressa del Banc Central Europeu.

L'acudit d'ahir del col·lega Fer no volia pas fer riure, i aquesta Galeria n'és la constatació: sí, efectivament, els temps canvien. Ara, els treballadors maltractats, els funcionaris que veuen com se'ls empetiteix el sou, els aturats que es cansen de buscar una feina que mai troben, els desnonats després d'haver-se passat mitja vida pagant la hipoteca, es limiten a protestar (i a ser sovint reprimits, també). Que lluny que queda, amics, la presa de la Bastilla!