Torna la festa major

Un any més, conjuntament amb les cireres, arriben les festes majors i nosaltres encara som aquí. L'excepcionalitat obliga i els restaurants omplen per fi els menjadors i tiben les possibilitats dels fogons aprofitant que a aquestes terres no podem concebre cap celebració, ni cap alegria, ni cap retrobament, sense parar la taula. A cada casa, les criatures continuaran negociant i trencant desconsoladament les negociacions per arrencar de les economies paternes una volta més als autos de xoc, la darrera escopetada a les boles de les parades o una altra sacsejada als braus comanxes de la tribu de los cañoneros. Els envelats o similars s'atapeiran de gent amb l'ànim lleuger i unes quantes sets insaciables al cos i, a les places majors, es ballaran sardanes per poder observar que els músics de les cobles rejoveneixen mentre que, paradoxalment, els sardanistes continuen envellint. I els gegants, de cases reials o no, que sempre dissimulen que són fets de pasta de paper i que, si no fos pels esforçats humans que els traginen, romandrien immòbils i inexpressius, ocuparan els carrers com a un dels ingredients essencials amb els quals, arreu, els organitzadors cuinen el plat de la festa més important de cada poble. Ara, hi ha altres ingredients bàsics, com per exemple els correfocs i les baixades de carretons, si la caixa o l'orografia local ho permeten. Productes de temporada de solvència contrastada per confegir una cuina tradicional a la qual no és fàcil incorporar novetats. Al meu poble, per exemple, aquest any s'han atrevit amb una mobilització espontània(flash mob), que va reunir una multitud i va oferir a la encara més nombrosa audiència expectant, aquell curiós efecte que produeixen les marees humanes i les gesticulacions coordinades. Un èxit que em penso que garanteix futures reedicions. Són eventuals, petites i humils escenificacions inesperades però, en general, les festes, igual que les cireres, tornen amb el sabor de sempre i ho fan sota la habitual indecisió meteorològica. Gira la roda del temps i nosaltres som aquí però alguna cosa ha canviat. La qualitat de l'aire no és la mateixa i no cal tenir el nas molt fi per adonar-se'n. Els pensaments, els maldecaps, les angoixes que el contaminen esdevenen perceptibles fins i tot per als olfactes més altius i negats. Els ajuntaments comprimeixen els pressupostos no únicament per raons de tresoreria sinó també anímiques, de moral imperant. També al meu poble, i també com a mer exemple, es va destinar la recaptació de la barra del bar dels concerts nocturns a les necessitats dels serveis socials del municipi. Cosa de les greus carències i les urgències assistencials que, mentre siguem incapaços de bastir una societat més justa i més igualitària, no podem menysprear; però també un gest per apaivagar la remor de la mala consciència. Hi ha entre nosaltres, segons diuen, molts vailets que només mengen un plàtan per sopar i cada vegada més ulls que miren però en queden al marge. I no únicament de la festa major.