Passar gana

La motxilla, maleta, bossa o cartera d'un alumne de sisè de primària pesa uns deu quilos. Hi ha mainada d'aquesta edat –onze, dotze anys– que en pesen 35 i d'altres 50, perquè en una mateixa classe n'hi ha de totes mides. Què hi ha, a dintre la motxilla? Doncs, sobretot, llibres, com a la meva època (o sigui que som allà mateix!). Llibres socialitzats de què cal tenir cura i que ara, a final de curs, s'han de restaurar com si fossin retaules del barroc, perquè tots estan més aviat fets pols i han de servir al setembre per a uns altres alumnes. Si obro la maleta de la meva filla hi trobo: el llibre de medi –un dels pitjors que he llegit mai!–, el de mates, el de català i el de castellà, els quaderns d'anglès, les llibretes de cada matèria, una carpeta, l'agenda escolar, dos estoigs –dos!– que peten de retoladors i estris d'escriure, la calculadora, un llibre de lectura (al·leluia!), l'esmorzar... Fa massa anys que en parlem i que els metges alerten que l'esquena d'una criatura d'aquesta edat és massa tendra per a tant de pes.

El curs que ve molts alumnes afegiran a la cartera el pes de la carmanyola. Dinar a l'escola amb la carmanyola portada de casa –que caldrà guardar a la nevera i escalfar als microones, que haurà de comprar el centre– és una idea que a hores d'ara em sembla imprescindible. Bravo! Em faig creus que per una vegada s'hagin pogut vèncer les traves, els impossibles, les prohibicions i legalitats que surten sovint quan es vol posar en pràctica una idea nova, possibilista i senzilla. Fins i tot he sentit que hi podrà haver pares i mares a l'hora del menjador per ajudar els alumnes! Estem canviant!

Aixecar-se més aviat per fer cada dia els macarrons o la carn dels fills serà un sacrifici. Crisi és això. Segur que tots els dinars estaran cuinats amb molta son i molt d'amor, a parts iguals. Ara caldrà que algú vigili que a les carmanyoles de tots hi hagi prou quantitat de menjar, i que cap nen no passi gana.