‘Al far'

Deixo passar el temps i, de tant en tant, torno a rellegir alguna cosa de Virginia Woolf. De vegades no cal que sigui una novel·la sencera, potser unes pàgines, deixo passejar la lectura pels paràgrafs i els disfruto. I gairebé sempre, en aquest tomb erràtic pel món singular d'aquesta autora, topo amb alguna idea que em fa aturar-me, rellegir i reflexionar-hi, potser durant dies. En aquesta ocasió li ha tocat el torn a Al far, una novel·la especial perquè me la va regalar la meva mare l'any 1985, en una edició de Proa magnífica, amb traducció d'Helena Valentí. La coberta és de color taronja i inclou una il·lustració d'Aurora Altisent creada expressament per a aquesta edició d'Al far. Em retrobo amb la família Ramsay i les seves excursions a l'illa de Skye i amb la prosa enrevessada de Virginia Woolf. No puc recordar si aquesta va ser la primera obra seva que vaig llegir, però recordo clarament l'estupefacció que em va provocar aquella manera d'escriure. Torno a sorprendre'm per la modernitat d'una novel·la escrita el 1927 i arribo, com no podia ser de cap altra manera, al paràgraf que m'obliga a aturar-me. És com si Virginia estigués parlant de nosaltres, que no sabem què passarà aquest estiu, ni després, immersos com estem en la incertesa, i, malgrat tot, volem retrobar els estius de sempre. Llegiu: “Aquest any, a l'estiu, els que havien baixat a caminar per la platja i a preguntar al mar o al cel si tenien un nou missatge o una nova visió, els calgué parar esment, entre les penyores que solien donar garantia de la generositat divina –les postes de sol al mar, l'esblaimament de les matinades, les sortides de la lluna, les barques dels pescadors a la llum de la lluna, i les criatures tirant-se herbes les unes a les altres– en coses que no estaven en harmonia amb l'enjogassament i la calma general. (…) Fou difícil romandre tranquil i no fer-ne cap cas, negar que tinguessin cap sentit enmig del paisatge; continuar passejant pel costat del mar tot demanant-se com podia la bellesa exterior reflectir tan acuradament la bellesa interior.” No sé si aquest estiu podrem romandre tranquils, sense fer cas del que passi, però aquest capítol d'Al far, s'acaba amb aquesta anotació entre parèntesis: “(Aquella primavera es publicà un llibre de poemes del senyor Carmichael, que tingué un èxit inesperat. La guerra, deia la gent, havia revifat l'interès per la poesia.)”