L'endemà del dissabte

A Londres, pocs dies abans del jubileu diamantí d'Elizabeth Windsor, era difícil no tenir present la bandera britànica: la Union Jack voleiava als caixers dels supermercats, penjava en mida XXXL dels sostres de les estacions de tren, impedia veure les fileres d'ampolles als prestatges dels pubs... El disseny original (1707) havia combinat la creu escocesa de Sant Andreu i l'anglesa de Sant Jordi, per simbolitzar així la unió dels dos països; el 1801 s'hi va afegir la creu irlandesa de Sant Patrici (que ara només representa Irlanda del Nord). Actualment hi ha qui vol incloure-hi el lleó gal·lès, del qual no se sap si hi sortirà a temps per substituir la creu de Sant Andreu que segurament se n'esborrarà del tot per raons que no cal que expliqui als lectors d'aquest diari.

Per molta unió que la Union Jack pugui representar, per a mi sempre ha estat un símbol més aviat de l'imperi britànic, al qual, quan les meves àvies eren joves, pertanyien tres quartes parts de la superfície terrestre. Per elles, admetre que tot plegat havia fet aigües després de la Segona Guerra Mundial els costava molt, en part, potser, perquè la reina continuava visitant –amb la deguda cerimònia imperial– els bocins que en quedaven com si el sol encara fos incapaç de pondre-s'hi.

Diumenge passat, 670 embarcacions van desfilar al llarg del Tàmesi en homenatge a aquesta mateixa reina. En veure les imatges dels ponts i les ribes reblerts de ciutadans que es protegien de la pluja torrencial amb paraigües i gavardines estampats tots amb la Union Jack, vaig sentir una tremenda tristesa aliena davant d'aquesta celebració estoica d'un passat quimèric, del qual la reina esmentada no és sinó l'últim rastre viu. De cop, em va venir al cap un poema de la gran performance poet de l'East End de Londres, Gladys McGee (1917-1999), en què explica com la seva mestra de primària li havia dit que podria llegir uns versos que glorificaven l'imperi davant de la classe, però tot seguit va canviar d'opinió perquè dalt de l'escenari es veia que la Gladys quedava massa esquifida: massa poc imperial, vaja. La mestra la va consolar dient que ho podria tornar a intentar quan fos més gran; a això, la Gladys, al poema, ja 60 anys més gran, li respon: “But how could I?/Silly old cow / we 'ain't got no Empire now!”I aviat, ni tampoc reina.