Reina

Seria una descortesia institucional que aquest columnista anglòfil no fes esment dels seixanta anys de regnat d'Isabel II. Les celebracions s'han fet amb la pompa marca de la casa i la popularitat de la reina ha arribat al punt àlgid. Potser hi ha ajudat que els anglesos –poc avesats a tenir festa entre setmana– hagin pogut gaudir d'un pont llarg atorgat graciosament per Sa Majestat. El fervor popular ha estat fora de dubte. Fins i tot els més furibunds republicans reconeixen a l'actual cap de la tronada institució professionalitat i esperit de servei públic. No sempre ha estat així. A finals dels quaranta la popularitat del pare d'Isabel II era superada de molt per la dels primers ministres (amb Churchill al capdavant) i en una coneguda enquesta el rei va obtenir graus d'acceptació irrisoris, només comparables... als de Stalin. A Anglaterra, però, les reines els van millor que els reis. N'hi ha tres que han fet època: Isabel I, soltera; Victòria, vídua molts anys, i Isabel II, casada molts anys. La reina ha portat amb gran dignitat el duc d'Edimburg al seu costat. Aquest home al qual molts anomenen “el grec”, ha intentat endebades imitar l'humor anglès, que, en el seu cas, ha resultat sovint ofensiu o bé directament ridícul. Ara, és un fet que “el grec” és l'únic ser humà que, en la intimitat, tracta la reina de “salsitxa” o de “col”, segons l'ocasió. La hipotètica gràcia de les monarquies, però, depèn de la projecció pública i els Windsor ja saben que els experiments de modernitat se'ls giren en contra. El seu fort és mostrar-se immunes a la modernitat i oferir rituals de densa tradició. Aquest rol tan curiós reforça la idea de la cadena de les generacions que els pobles necessiten per establir continuïtats. La reina presideix una família capdavantera en escàndols de tota mena, però la seva personalitat ha permès que, ara per ara, aquesta institució que és un insult als principis democràtics sigui volguda pel poble. Potser per això algú va dir que, amb el temps, només quedarien cinc monarquies al món: la de bastos, la d'oros, la d'espases, la de copes i la d'Anglaterra.