L'OPINIÓ DELS ESTUDIANTS D'ARQUITECTURA
Aquest article ha estat elaborat externament a la redacció del web per David Esclusa Hortal, alumne d'Estètica i Crítica de l'Arquitectura de la Universitat de Girona. Curs 2011/12
No al meu jardí de darrere
Qui més qui menys, actualment tothom és ecologista. Tothom està d'acord que estem fent malbé el nostre medi, que hem d'anar abandonant les fonts d'energia contaminants i finites i canviar-les per les renovables. Seria lògic pensar, llavors, que tothom està a favor de la construcció de plantes d'energia neta, no? Res més lluny de la realitat.
En el primer moment en què es parla de fer un projecte de camps solars, parcs eòlics o centrals de biomassa, sorgeixen com bolets moviments de protesta a totes les poblacions veïnes, exhibint en contra de la instal·lació tot un reguitzell d'al·legacions per evitar que la construcció tiri endavant, esgrimint motius suposadament ecologistes, però que amaguen el discurs de “que no m'esguerrin les vistes”. Un fenomen que al Regne Unit es coneix amb el nom de “No al meu jardí de darrere” (Not in my back yard).
Exemples d'aquest fenomen els trobem al parc eòlic marí de l'Ametlla de Mar, que rep crítiques dels pescadors i del sector turístic per possibles afectacions al medi i al paisatge; o la central de biomassa de Cassà de la Selva, que després de molts retards deguts a les queixes dels veïns, ja està en construcció, a temps per veure com tots els residus forestals de les nevades del març del 2010 s'han exportat a altres països perquè aquí no tenien sortida.
Un altre exemple el tenim a Santa Cristina d'Aro, el meu poble. Des de fa un grapat de mesos s'està estudiant la possibilitat de construir un miniparc eòlic entre el Masnou i Romanyà, a les crestes dels turons que envolten la vall d'Aro. Amb els primers senyals d'alarma, grups ecologistes, agrupacions veïnals i partits polítics han mostrat el seu rebuig total al projecte. Què al·leguen? Destrucció del paisatge, afectació de la fauna (especialment les aus), que els terrenys estan situats a dins del PEIN de les Gavarres i molèsties als veïns. No nego que els molins de vent siguin monstres de cent metres d'alçada i que poden emetre infrasons que poden afectar la gent que viu als voltants, però el primer que ens hauríem de plantejar és: com és que hi ha gent vivint en aquests voltants; en altres paraules, per què es va permetre que es construïssin les urbanitzacions de Roca de Malvet, les Teules i Masnou, que han malmès de debò el paisatge de la vall d'Aro, molt més del que l'espatllarien tres molins de vent. Els veïns també es queixen del soroll que fan aquests aerogeneradors, molt inferior al que fan els cotxes a les carreteres, per exemple; o l'anomenat “efecte discoteca” que podrien causar les ombres dels molins de vent sobre les cases, cosa totalment impossible, ja que l'emplaçament se situa al nord de les urbanitzacions. Que l'emplaçament és dins els límits del PEIN de les Gavarres? No va ser cap problema a l'hora de construir el radar meteorològic. Sobre les morts d'ocells a causa de les hèlixs dels molins no puc parlar, no conec a fons el tema, però segur que el seu nombre seria molt menor que el dels que acaben els seus dies contra els parabrises dels vehicles que circulen per la C-65.
Arribats en aquest punt, no estic ni de bon tros donant carta blanca als promotors perquè inundin els nostres turons de parcs eòlics; els molins s'han d'instal·lar després de complir tots els requeriments mediambientals i paisatgístics necessaris, i han de destorbar els veïns propers al mínim possible. Però davant de la possibilitat que d'aquí a poques dècades la generació d'electricitat a partir de cremar tones de combustibles no renovables sigui inviable, haurem de prendre una decisió: o tornem al segle XVIII o ens busquem la vida amb l'energia renovable. I per més que desentonin al nostre paisatge, ens haurem d'acostumar a conviure amb els molins de vent de la mateixa manera que ho fem amb les depuradores, abocadors, línies elèctriques, torres de telecomunicacions i altres equipaments necessaris per a la nostra civilització; i contemplar com mouen les seves aspes per generar energia elèctrica, al ritme del garbí o la tramuntana, des dels nostres jardins de darrere.