El dilema de la intervenció

En la cimera d'alt nivell de l'Assemblea General de les Nacions Unides del setembre del 2005, quan Kofi Annan n'era el secretari general, els caps d'estat i de govern van adoptar una resolució en relació amb l'anomenada “responsabilitat de protegir” (coneguda amb l'acrònim R2P). Des del genocidi que va costar 800.000 vides a Ruanda el 1994 i la matança de Srebrenica del 1995, van ser moltes les veus que es van alçar per reclamar a la comunitat internacional que fes alguna cosa per evitar aquesta mena de catàstrofes humanitàries. No va ser senzill, perquè la idea de la intervenció militar humanitària no va ser ben rebuda per tothom. Ara mateix, per exemple, retorna el debat arran de la brutalitat repressiva del règim sirià. Rússia ha vetat una resolució sobre Síria en el Consell de Seguretat i Annan, oh ironies de la vida!, ha ressuscitat políticament per intentar aturar amb paraules el que l'OTAN va resoldre amb bombes sobre Belgrad l'any 1999, després que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprovés una altra resolució que condemnava la neteja ètnica a Kosovo promoguda per Slobodan Milosevic sense poder consensuar la intervenció militar.

Els punts 138, 139 i 140 de la resolució del 2005 reclamaven que cada estat ha de ser responsable de protegir la seva població del genocidi, els crims de guerra, la neteja ètnica i els crims contra la humanitat. Concretament, ha de prevenir-los i la comunitat internacional ha d'encoratjar i ajudar els estats a exercir aquesta responsabilitat. Això mateix era el que recomanava una comissió constituïda a instàncies de Kofi Annan l'any 2000, la qual va concloure que la intervenció humanitària no era incompatible amb l'article 2.7 de la Carta de l'ONU que consagra la jurisdicció sobirana interna dels estats membres per damunt de qualsevol altra consideració. Cap a l'any 1821, quan mig món discutia com intervenir en la lluita per la independència grega, el president nord-americà John Quincy Adams va deixar anar una frase per advertir els seus compatriotes: “Cal prevenir-se de sortir a l'exterior per cercar monstres als quals destruir.” Aquest és, doncs, un debat permanent, que sovint esdevé agre, en les relacions internacionals. Però el temps ha demostrat que els bombardejos sobre l'antiga Iugoslàvia van ser efectius i, per contra, que la guerra d'Afganistan ha estat un desastre monumental, com també va ser-ho la d'Iraq i, a més, ha erosionat el suport de l'opinió pública a les accions militars per molt humanitàries que vulguin ser. La comunitat internacional tampoc no va saber reaccionar bé per evitar la matança de Tiananmen del mes de juny del 1989 que va costar la vida a moltíssimes persones, entre 400 i 800, segons la CIA i unes 2.600, segons fonts no identificades de la Creu Roja xinesa.

Doncs bé, el dilema de la intervenció no afecta tan sols les catàstrofes humanitàries relacionades amb la guerra, els genocidis o les neteges ètniques. En un món globalitzat, el dilema de la intervenció és també de caràcter econòmic, atès els efectes devastadors d'algunes accions. En aquest cas es planteja el mateix problema de legitimitat política i el poder de coerció de les lleis internacionals sobre la sobirania dels estats. Si com diu Joseph S. Nye en l'era de la ciberguerra i el avions no tripulats és difícil predir quan s'abandonarà la filosofia que fa possible la R2P, en el món de l'economia i els mercats globals i interdependents, la intervenció dels estats serà cada vegada més gran. “Tu en dius tomàquet, jo en dic rescat”, ironitzava el magazín nord-americà Times el mateix dia que l'Eurogrup va decidir intervenir en l'economia espanyola amb la concessió d'un crèdit de fins a 100.000 milions d'euros perquè el govern del PP rescatés de la fallida el sistema bancari espanyol. A tots els governs els costa reconèixer que amb la creació d'organismes internacionals com la UE la pèrdua de sobirania és ben real. Nacions sense estat com Catalunya, en canvi, ja estan acostumades a la dependència i per tant no se n'estranyen. Als governs que han disposat d'una sobirania estatal durant anys i panys els costa de pair la regressió i per això abracen amb passió els simbolismes. Quan menys poder real es té, més s'exagera la gesticulació simbòlica. I no m'estic referint al nacionalisme banal del qual ha parlat amb molt de rigor Michael Billig i que és el nacionalisme implícit i, per tant, que no es veu, sinó del nacionalisme de bufanda i bandera per diferenciar el nós dels altres. O sigui, per refermar el nosaltres! I és que l'ordre simbòlic de les nacions és resultat de la memòria i l'oblit administrats des del poder.

Per què el govern espanyol es resisteix a anomenar rescat el que realment ho és?, –es preguntava el setmanari nord-americà–. La reacció espanyola té a veure, en part, amb l'estigma que acompanya la paraula. Els tres estats intervinguts prèviament, Grècia, Irlanda i Portugal, han quedat sota el control de la UE, l'FMI i el Banc Central Europeu i, per tant, es pot dir que pràcticament ja no són estats independents. Aquest és el pànic que s'estén per la capital del Regne d'Espanya en un moment en què, a més, el cap d'estat és la riota del món. Espanya ha intentat guanyar la batalla simbòlica aconseguint unes condicions més favorables que les dels altres tres rescats. El fet que el préstec no afecti el deute sobirà del país sinó que vagi dirigit a rescatar el sector bancari és percebut com una gran victòria. La qüestió és, tanmateix, si amb aquesta mena d'intervenció la comunitat internacional aconseguirà aturar o no la massacre econòmica i social que està enfonsant Espanya –i de retruc Catalunya– en la misèria.