Santa diversitat

De la mateixa manera que alguns capellans, per mi lamentablement pocs, a la missa en comptes de parlar dels sants tradicionals de l'Església catòlica fan referència a la Mare Teresa de Calcuta, sant Joan Alsina, sant Vicenç Ferrer, etc., avui em permeto posar en el santoral laic la santa diversitat. I ho faig perquè m'adono que, malgrat que teòricament la majoria de la gent accepta el principi bàsic que diu que els fets són sagrats i les opinions, lliures, a l'hora de la veritat no és així. Ho he comprovat amb les reaccions a l'article de fa 15 dies, en què responia al senyor Salart. La veritat és que les reaccions que he rebut són totes a favor de les reflexions que jo feia, intentant una vegada més ser objectiu.

Un meu amic de la Garrotxa –no hi poso més detalls, ja que al final de la carta em diu, amb un verb ben garrotxí “ni piu de res enlloc sobre això que et dic, eh? No cardem”–, m'envia un correu en què m'explica que “tot sovint ens trobem una colla i quan parlem de diaris tothom està d'acord que El Punt Avui és el diari que parla més clar i català sobre temes del país, portant al paper el pensar general (que va en clar augment) en relació amb les Espanyes del PP i tota aquesta colla d'impresentables...” És una altra opinió, que no vol dir que sigui la bona. Precisament parlant d'opinions, em telefona la Maria Rosa, de Granollers, gironina d'origen i de cor, que em manifesta que no està d'acord moltes vegades amb les opinions de Xevi Xirgo i Vicent Sanchis. “La gota que m'ha fet vessar el got, em diu, va ser llegir en un article de Sanchis que sortosament aquesta vegada els polítics no han anat a Miravet.” I quina culpa en tenen els de Miravet, em diu. Bé, altre cop hem d'invocar santa diversitat, una santa que si algun dia aconsegueix ser invocada per tots els humans farà el miracle laic de l'entesa universal. Tan fàcil que sembla i tan difícil que resulta. Santa diversitat va matar el dimoni de la veritat absoluta, l'enemic més sanguinari de la humanitat. Em sento satisfet quan m'arriben opinions diverses sobre articles del diari. Amb tots els defectes, vol dir que anem per bon camí.

I per això no m'agrada quan, amb proves, m'arriben constatacions d'errors i equivocacions del diari, com em diu en un correu la Rita Vila, d'Esparreguera. No podem abaixar mai la guàrdia i cal lluitar per fer un diari lingüísticament perfecte. El Punt i l'Avui sempre han jugat fort en aquest aspecte. I cal continuar, que ja hi ha qui té cura d'intentar enfonsar la nostra llengua, com fa en aquests moments el PP de les Illes.

En Pere Fillol –no dóna més detalls de qui és i on viu– fa per correu electrònic una interpretació de l'article de Carles Miralles titulat Llengua, política i cultura, aparegut en el darrer suplement del dijous passat, dia 7 de juny. Em diu: “Acompanyar aquest text d'una foto de Pompeu Fabra, ja vell, de mirada cansada, sembla que vulgui venir a dir que la defensa, la pervivència del català, és cosa de vells. Sembla que vingueu a dir que es tracta d'anar aguantant, passivament, fins que no hi hagi res a fer.” Altre cop santa diversitat. Agafo el suplement i miro atentament la foto. Jo hi veig una mirada profunda, segura, que veu amb serenor un més enllà positiu. I l'article en cap manera fa referència als punts que dius tu, Pere. “En el cor de cada cultura hi ha la llengua pròpia”, diu Carles Miralles. I seguint la història d'El Punt i l'Avui, no crec que ningú hagi de dubtar que hi deixarem la pell per aconseguir que el català sigui la nostra llengua principal i preferent. Ho hem fet tots dos diaris des del primer dia i pensem fer-ho fins al final.

Acabo, tot agraint les moltes cartes que he rebut durant aquesta quinzena i que he anat llegint des de Friburg (Alemanya) mentre feia d'avi –perdoneu la intimitat–. A en Pere-Albert Barrufet, l'home de Juneda i defensor de Ponent, li ha agradat molt el suplement turístic de Presència, però considera que s'ha dedicat poc espai a la seva terra. Ben segur que tens raó, Pere, però en un sol número voler abastar tot Catalunya no permet gaires alegries. Ben segur que gent d'altres indrets també deuen pensar que s'ha parlat poc d'ells. “A Ponent, llevat de la mar, tenim de tot i més, adés fins i tot molta calor i calitja estival”, ens dius. Ho tindrem en compte i amb el temps ben segur que en podrem tornar a parlar.