Una pota de nècora

Hi ha expectació a tots nivells. Des dels desconfiats i els derrotistes, que sempre esperen el pitjor, als escarmentats, que no confien en res ni ningú, i la gent corrent, que espera veure venir, ben pocs podien esperar una allau de diners com la que fonts de la UE i l'FMI han manifestat que posaran a disposició del govern, de la banca, d'una comissió ad hoc o d'un matrimoni que fa quaranta anys que a l'hivern ven moniatos i castanyes a la porta del Banc d'Espanya i són com de la casa. Don Mariano, en una pujada de dignitat, ha dit que com que ell ho ha aconseguit (?!), ell en farà el repartiment (?!). Ni cas.

Sigui qui sigui qui reculli la responsabilitat de repartir l'esglaiadora xifra de 100.000 milions d'euros, en tindrà un bull. Perquè, és clar, si els que han de decidir quant i qui, a més de tenir un càrrec financer o polític, són figures de la gran empresa –importants accionistes o amb vincles familiars o del que sigui–, llavors, és clar, a la fila amb el paner seran els primers. Les grans empreses que fan trontollar els bancs i els governs tampoc faran cua com la resta: els ho portaran a casa. Les mitjanes i petites empreses —les més atrapades—, hauran d'esperar les engrunes. S'ha dit que experts de l'FMI restaran al peu del canó per controlar la distribució equitativa dels euros a qui corresponguin. Són gent molt bregada, acostumada a moure grans xifres.

El que no sap la cúpula de l'FMI és que a Madrid, en una marisqueria en què les peces vénen nedant a la taula perquè els clients triïn, els seus controladors amb barra lliure entraran en combat amb vieires que no caben a la closca, nècores que salten del plat, cloïsses grises del Grove que s'han de menjar amb forquilla i escamarlans oberts amb destral, remullat amb albariño de Fefiñanes i rematat amb filloas amb vi cremat, tot coses que a Bèlgica ni somnien. Els segundos, madrilenys ells, hauran apedaçat a gust dos grans promotors immobiliaris que estan fins a les orelles i que agraïts, és clar, hauran deixat l'adreça d'una agència de viatges, on podran recollir els tiquets per passar dues setmanes d'estiu amb família en un parador de la serra de Guadarrama, tot pagat.

Sols d'anunciar el repartiment, havia corregut con un llamp l'exigència dels presidents, consellers delegats i alts càrrecs cessants d'una liquidació com la de Rato! “Què té ell que no tingui jo?”, deien amb raó. Rato, però, pressionat per les crítiques, ha renunciat a la liquidació. Quantes guitarres xafades! Quantes inútils malediccions!

Als països riberencs del nord de la Mediterrània, l'aura marina ha desenvolupat una raça que té poca cosa a veure amb la resta. Els de l'FMI, que hi han entrat en contacte, diran a Brussel·les: “L'Espagne est très différent! Mariscada, Barcelona, Costa Brava!” Una pota de nècora dintre d'un tovalló de paper serà testimoni mut de l'admiració.