Cultura militant

La famosa elegia IX de les Elegies de Bierville conté una contradicció sobre el rol de la guerra en la democràcia. Per una banda, Riba diu que a Grècia no li calia guanyar la guerra amb Pèrsia per poder construir la democràcia atenenca. El que realment va ser clau va ser el desig de llibertat, o sigui, el saber que “no hi ha inútil / cap esperit, si creix lliure en la seva virtut”. És a dir, la democràcia va sorgir de l'acte original d'afirmació de la llibertat, com el desig d'un home i una dona que engendra la llavor d'un fill, que és la comparació que fa servir Riba al poema. Els grecs es van unir sota la igualtat de la llei i van oposar la raó a la força, i la seva democràcia  va inaugurar, no pas la representació parlamentària moderna, és clar, però sí la recerca lliure de la veritat i la justícia.

Per altra banda, però, Riba, que escriu l'elegia l'agost del 1941 a la França ocupada pels nazis, diu que Grècia ens ha ensenyat que la llibertat s'ha de defensar a tot arreu: “Si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta / per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.” En aquesta part del poema el llenguatge ja esdevé més bèl·lic: “la llibertat conquerida” o “vençuda”, “sobrepreu de dolor”, “guanyar”, etc. I al final, Riba diu que fins i tot quan no hi ha llibertat hi continua havent esperança, i gràcies a l'esperança “els batuts van retrobant-se soldats”. És a dir, si bé al principi del poema sembla que el desig de llibertat sigui suficient per engendrar la democràcia, al final Riba afirma que per aconseguir la llibertat també cal lluitar. Als grecs, doncs, els va caldre vèncer els perses per poder ser lliures.

Bernat Dedéu, en la seva columna, sempre imprescindible, del 20 de març, feia una proposta molt suggeridora. Deia que durant uns dies hauríem de deixar de parlar de Catalunya i d'Espanya i de la independència i de la cultura i dedicar-nos realment a llegir els llibres que produïm (de Josep Pedrals, Jordi Nopca, Francesc Canosa, Raül Garrigasait) i escoltar la música de Toldrà, en Quico, en Toti o en Quimi. Si féssim això, segons Dedéu, potser ens adonaríem que, “malgrat nosaltres”, malgrat les nostres lamentacions, ja som molt més lliures i independents del que ens pensem.

Dedéu evidentment té raó. Malgrat la nostra situació insostenible dins d'Espanya, Catalunya és un acte d'afirmació infinit que s'actualitza diàriament, i el temps que malgastem parlant de les nostres desgràcies l'hauríem d'esmerçar a conèixer el nostre passat i construir el nostre futur. Ara bé, la contradicció del poema de Riba ens ensenya que el desig de ser lliure i d'“ésser i gustar-se un mateix” també ha d'anar acompanyat de l'esforç per ser victoriós.

Això no vol dir que hàgim de comparar la guerra de Grècia amb Pèrsia i la dels aliats contra el nazisme amb la nostra tasca independentista contra els unionistes. L'unionisme contra el qual lluitem és reaccionari i centralista, però no és antidemocràtic; vaja, o ho és d'una altra manera, perquè, en la mesura que actualment la democràcia va lligada a l'estat i que l'Estat espanyol ens detesta, hi ha molts catalans que no vivim en democràcia. En tot cas, aquesta situació sí que inscriu els nostres actes d'afirmació, o sigui, la nostra cultura, en una lluita política constant. Vull dir que quan Dedéu diu que deixem de parlar de política durant uns dies i que ens centrem en la cultura que ens representa, el que ens trobem és que continuem fent política. La nostra cultura ja no és resistencialista, sinó que és pròspera i florent; però aquest nou estat que de mica en mica estem vertebrant fa que encara no pugui deixar de ser una cultura militant.