Els interessos

Una de les idees més divulgades, sobretot abans de la crisi, és la que ens recorda que als homes i les dones només ens mou la satisfacció de l'interès. Tot un premi Nobel d'economia, Gary Becker, va teoritzar sobre la manera en què les relacions de parella i la institució de la família –per exemple– no són res més que organitzacions elaborades a partir de la idea de la maximització dels rèdits personals: un individu triaria casar-se o estar en parella en virtut també d'un anàlisi de beneficis i costs de la seva acció, o s'endinsaria en l'aventura de crear una família si d'aquesta manera, amb la creació de nens –tal com si fossin béns de consum!– obtingués una satisfacció personal, un rèdit que reverteix en la gratificació del propi egoisme.

Becker fins i tot ens va voler il·luminar sobre la mentalitat criminal: el lladre o l'assassí no farien sinó una anàlisi de costs, beneficis i riscos abans d'emprendre una malifeta: calcularien econòmicament si l'empresa il·legal consumada amb èxit té més possibilitats de prosperar que no de ser detinguts i d'acabar a la presó. És així com unes determinades condemnes, o unes determinades multes administratives benèvoles, no farien res més que incentivar secretament el risc d'embarcar-se en una tasca delictiva. ¿Val la pena un tripijoc econòmic il·legal, amb algun milió d'euros, quan la condemna penal possible és tan sols la d'alguns anyets a la presó? Això calcularia la ment del malfactor: la rendibilitat d'un benefici econòmic il·legal enfront d'un risc penal hipotètic.

Aquesta teoria sobre l'home –un ésser egoista que només es mou per interessos, buscant sempre engrandir els rèdits personals– ha bastit l'antropologia de moda en els últims anys, des del triomf del capitalisme enfront dels sistemes d'economia planificada, que van fer la fallida definitiva a partir de la caiguda del Mur de Berlín. Llavors s'inicià una època optimista, en què es va confondre la veritat sobre l'home amb el model implícit que vertebra una certa versió radical del liberalisme econòmic. Un dels llibres de més èxit d'aquesta època ha estat El gen egoista, de Richard Dawkins, que ens pretén ensenyar l'origen –ni més ni menys que genètic…– del nostre egoisme, tot mostrant exemples en d'altres espècies animals. La conclusió de l'obra ens recordava que fins i tot els comportaments altruistes observables en els animals no són res més que estratègies per fer triomfar “l'egoisme genètic” una vegada se'n sap descobrir la motivació profunda.

El regnat de l'egoisme, doncs. Però tanmateix Dawkins només venia a il·lustrar, amb dades teòricament científiques, una idea molt i molt antiga —els vells epicuris deien el mateix—, una idea que va trobar en alguns moralistes francesos la seva formulació més reeixida. La Rochefoucauld, així, va dedicar centenars de les seves Màximes (ara traduïdes íntegrament al català, Edicions de la Ela Geminada) a mostrar-nos que allò que ingènuament ens pensem que són les nostres virtuts, actes realitzats amb les millors intencions, no són res més que productes del nostre egoisme, provatures elegants per servir millor el nostre propi interès. Després de llegir La Rochefoucauld (o Dawkins) és impossible fer-se una idea elevada sobre la naturalesa dels homes: tot és hipocresia una vegada se sap gratar més enllà de les motivacions aparents o declarades.

¿Però basta la noció d'interès per explicar totes les conductes humanes? Aquesta antropologia implícita en certes concepcions individualistes: ¿no és tal vegada una ciència esbiaixada, que no acaba de dir tota la veritat? És evident que ens movem per interessos: ¿qui actuaria per perjudicar-se a si mateix? Només els estúpids. Però només els malvats són els que tan sols actuen posant l'atenció en els propis beneficis. ¿Hem d'anomenar-ho interès, també, si allò que fem és ajudar els altres?

Si només ens governés l'interès no tindria cap sentit perdre el temps en consideracions morals, que tanmateix sempre es mostrarien inútils. Però no és així. Al meu parer, hem abusat d'aquesta idea, sobretot durant els anys de bonança econòmica, quan semblava que les motivacions interessades –“l'avarícia és bona!”, el crit de Gordon Gekko a la pel·lícula Wall Street– bastaven per fer rutllar una societat digna. Ara tot això no s'ho creu ningú. Per fundar una política decent necessitem mirar-nos a nosaltres mateixos d'una altra manera, sense ingenuïtats ni beateries, és clar, però tampoc basant-nos en el menyspreu mutu i en la desconfiança moral generalitzada.

Les representacions que ens fem de nosaltres mateixos influencien el rumb que prenen les nostres vides. Basant-nos bàsicament en la doctrina materialista de l'interès no podem acabar d'explicar-nos el perquè de moltes accions que veiem cada dia. El que sí que tal vegada explica aquesta idea és per què s'ha originat la crisi que patim: ¿potser no veiem ara que una societat basada únicament en l'interès immediat i personal és absolutament insostenible?

Contínuament fem coses contràries als nostres interessos, sovint per generositat, perquè ens fa feliç fer feliç un altre, sovint per desig de glòria o fama, un bé més preat que l'interès material. Encara que també és cert que els mers interessos materials poden ser un fre per a algunes de les més baixes passions. Sigui com sigui, convé aprofitar els moments de transició per reflexionar sobre els valors i les actituds col·lectives, i sobre els models que volem difondre sobre la mena de persones que som. D'una cosa tan senzilla depenen moltes decisions capitals.