Jutges sota sospita
Escric aquest article poc abans que el plenari del Poder Judicial es reuneixi per debatre la censura al seu president. Quan es publiqui, el resultat ja serà públic, però res no podrà amagar la vergonya del dubte sobre l'honorabilitat de qui s'ha aprofitat del càrrec i dels qui han fet ulls clucs a una actuació incorrecta. Carlos Dívar, president dels jutges de l'Estat i, de retruc, president del Tribunal Suprem, és el darrer responsable de l'aplicació de la legislació vigent, i de lleis en deu saber un munt, segur, mes la seva reputació ha quedat esquitxada per la supèrbia de qui es creu amb el dret d'actuar amb plena impunitat, encara que només sigui per carregar un munt de viatges i suculents sopars, de caràcter privat, al pressupost general de l'Estat.
És veritat que Dívar no ha comès cap delicte, almenys en referència a les faltes tipificades en les lleis de les quals ell és teòricament el màxim valedor, ja que la mateixa normativa li permet l'ús de diners públics sense donar compte d'on van a parar, en funció d'un càrrec que a vegades demana la privacitat en actuacions que tenen repercussió econòmica. Doncs bé; tot correcte. Amb tot, existeixen uns principis ètics que impedeixen treure beneficis propis d'aquesta privacitat. Segur, quan el president dels jutges tira de veta en viatges, hotels i tiberis, està faltant al just exercici del seu càrrec i a la integritat que se li suposava. I, encara que un sentiment corporatiu faci que els membres del Consell no acabin de reprovar el seu president, és de justícia que la dimissió acompanyi el darrer acte responsable de qui ha perdut la credibilitat.
Quan fallen diversos graons de l'administració, semblaria correcte confiar en el poder judicial, òrgan que hauria de ser professional i independent de tota pressió exterior. Mes avui encara té uns tics que faciliten actuacions gens democràtiques, fins autoritàries. Des de la seva autoritat, tot s'autojustifica. Potser darrere de tot hi ha el fet que ha estat una organització que no s'ha reformat i adaptat a la situació actual. Una vella estructura i un sentiment de classe faciliten actuacions que fan que, moltes vegades, per a la ciutadania els jutges estiguin sota sospita. Ho confirma la dita popular: “Jutges i procuradors, a l'infern de dos en dos.”
