Mestres que diuen no

A Llagostera, com a tants indrets, un grup de mestres amoïnats pels efectes de les retallades vigents i anunciades en l'àmbit educatiu, dijous van convocar representants de diversos sindicats perquè parlessin de la magnitud del cataclisme als companys i als pares. Amb una indignació continguda que es podia eriçar en qualsevol moment i que, de fet, no va sorprendre a ningú, els docents sindicalistes van desgranar un llarguíssim memorial de greuges. Reducció dels suports de les vetlladores i tècniques d'educació infantil, reducció del 61% de les subvencions a les escoles bressol, del 50% en les beques per al menjador i transport escolar, tancament de 10 centres públics i augment de les ràtios fins als 30, 35 o 40 alumnes per classe en funció de l'etapa educativa, reducció de plantilles en un context d'augment demogràfic i, per tant, impossibilitat d'atendre adequadament l'alumnat, espectacular increment de les taxes de les universitats i de la Formació Professional, determinació de no cobrir les baixes fins al desè dia hàbil i precarització de les condicions de treball dels interins i substituts entre d'altres mesures inspirades pels governs d'aquí i d'allà, que més que una regressió històrica en l'ensenyament públic i concertat comporten quasi la descomposició d'un món.

Tots els assistents vam entendre immediatament el pes i la gravetat del que ens explicaven i tots, em penso, ho vam reprovar. En aquest aspecte no hi va haver debat. Les intervencions dels presents i els desacords a penes endevinats es van centrar en la viabilitat o no de la resistència que s'hi pot oposar, en les fatalitats vinculades a la crisi, en la conveniència de sacsejar les consciències i combatre la resignació, en la necessitat de donar cos i d'organitzar el malestar que s'estén entre els afectats que som pràcticament tots. Invocacions als valors de la democràcia, als interessos suprems de la majoria, a la necessitat de lluitar i d'unir-nos per esdevenir forts i com a mínim salvar els mobles, i apel·lacions a la força de la voluntat popular que feia temps que no sentia en una assemblea d'aquest estil. També jo sóc dels que pensen que la destrucció arribarà fins on col·lectivament ho permetem, i que les condicions polítiques i econòmiques que disparen la prima de risc (per esmentar el que ens diuen que és l'esca de tots els mals) es modificarien immediatament si ens veiessin veritablement emprenyats. Passaran els anys i tothom perdrà la innocència, els que hem contemplat aquesta crisi i les criatures que ara omplen les aules. Si no reaccionem, si no aconseguim articular plegats un no que sigui audible, quan aquests alumnes esdevinguin responsables de la seva vida i de la seva cara, d'una o altra manera ens seguiran recordant el nostre fracàs. Per evitar-ho, segons aquests mestres que ja han dit que no, ens hem de mobilitzar. Per exemple, participant en la marxa lenta de vehicles que han organitzat per avui de Blanes a Tossa, passant per Lloret.