Una mica de respecte

Encara no m'he acostumat a anar pels carrers de la meva nació i trobar-me gent vestida amb samarretes de la selecció del país veí que es congreguen en bars i restaurants per seguir en comunió davant del televisor les evolucions de la roja. No m'hi he acostumat perquè, a Catalunya, això d'animar la selecció dels espanyols de manera desinhibida és un costum relativament recent. No és pas que abans no hi hagués espanyols per aquests verals. El que no tenien és una selecció que meresqués ser animada, perquè més aviat feia pena. D'uns anys ençà, la roja és l'enveja del continent, què del continent, del món, què del món, si a Mart juguessin a futbol probablement també se'ls mirarien amb enveja si més no perquè trobarien que el nivell futbolístic hispànic és a anys llum del seu.

Definitivament, no m'he acostumat ni m'acostumaré a aquesta exhibició d'espanyolisme futbolístic a Catalunya. Ep, no és pas que em sembli malament que els espanyols que hi ha al nostre país animin el seu equip. Hi tenen tot el dret, només faltaria. També hi ha alemanys i anglesos i holandesos que omplen els pubs de la costa. El problema és que la selecció espanyola existeix contra la catalana. Una es basa en la prohibició de l'altra. Quan tinguem seleccions catalanes em miraré amb un respecte absolut els seguidors del combinat de l'estat veí. I si mai toca enfrontar-nos, si m'hi volen entraré al mateix bar per seguir el matx compartint, pagant cadascú les seves, unes quantes cerveses. Mentrestant, els demanaria que fossin una mica més discrets. No cal que ens refreguin per la cara que ells tenen selecció i nosaltres no.