Xirinacs i la consellera

La consellera aragonesa d'Educació, Universitat i Cultura que ha declarat que el seu català no és català es diu Serrat i va néixer i viure a Ripoll fins als 18 anys. Ho sabem uns dies abans que al Ripollès comencin els actes del Correllengua, dedicat enguany a la figura de Lluís M. Xirinacs, que va fer en aquesta comarca el seu particular acte de sobirania. Pel que ha dit, pel lloc de naixença i pel fet de ser psiquiatra, els fòrums digitals van plens d'insults i/o bromes fàcils contra la consellera. També Xirinacs va ser insultat i escarnit en vida: se'l va titllar d'assassí, d'il·luminat... Els extrems d'una població nacional turmentada. La senyora Serrat un dia devia decidir girar com un guant la dita i proclamar que espanyol ho és qui viu i treballa a Espanya i, a més a més, ho vol ser. Un cop espanyola, es va enquadrar en el segment ultranacionalista i, és clar, ara li toca intentar fracturar la llengua catalana caient, si cal, en el ridícul acadèmic (la seva àrea de govern) i en la desmemòria personal (divuit anys a Ripoll parlant català, tan semblant a l'”aragonès oriental”). Xirinacs, a l'altre extrem, va arribar a declarar-se amic d'ETA recorrent fins i tot a l'exemple dels macabeus de l'Antic Testament i a la justa resistència dels pobles oprimits. Autoexigent fins al límit i d'esperit lliurepensador, Xirinacs va acabar no acceptant que aquella pàtria de feia mil anys ja no era la pàtria del dia a dia. Que la meitat de la població ja no se sent nació oprimida, sinó compatriota de la Serrat. I sobretot, que molts de l'altra meitat seguim els nostres particulars dogmes i pensaments únics: riem del seu centralisme quan parlen del “levante español”, però no quan nosaltres parlem de “franja de ponent”. Ens escandalitza el menyspreu dels ciutadans castellans vers la llengua catalana, però no la nostra desídia per l'occità, que va estar a punt de ser oficial per llei del Parlament amb la denominació d'“aranès”; ens sorprèn la falta de diplomàcia de dir que España no es Uganda, però aplaudim sentir dir que Catalunya no és Múrcia... I avall que fa baixada. Posem tots els ous en la macroeconomia per justificar la necessària independència? Molt bé. Però ha de quedar clar que ens separarem d'un poble tan acrític i poc exigent amb si mateix com el nostre, no pas més.