Ídols, cultura, relíquies

Més d'un lector deu recordar aquella teoria fascinant de Francis Bacon (el filòsof del segle XVI, no el pintor del segle XX), quan parlava dels “ídols de la tribu”, els “ídols de la caverna”, els “ídols de la plaça pública” i els “ídols de teatre”, que critica tan durament en el Novum organum: eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses tal com són. Però, justament, és en el camp de la cultura, més que en els altres, on les coses no són com són, sinó que són com apareixen o es representen: la seua realitat cultural és la seua presentació, o representació, o imatge, o aparença. Per tant, el seu valor reconegut és tan sòlid o tan variable com el de les accions en borsa o la moneda: depèn del crèdit, de la confiança, del suport institucional, potser de l'opinió dels “experts”, potser de l'especulació. I això no evita, evidentment, sinó que més aviat fa possible, que es produesquen de tant en tant estafes monumentals (tres quartes parts, pel cap baix, de l'anomenat “art contemporani”, inclosa una proporció considerable del que s'exhibeix als museus del ram i en les grans institucions, són una perfecta estafa, no en tinc cap dubte, i una estafa amb multitud de còmplices i beneficiaris; l'altre quart segurament és una inversió sòlida i raonada: els exemples els poden posar vostès mateixos). Tampoc no evita, òbviament, que passe sovint com en la borsa de valors i en les modes editorials: que, per usar termes físicament sonors, anem del boom al bluf, o de l'esclat al pet. I quin és el valor –per cert: valor d'ús, o de canvi...?– d'un gran escriptor o un gran artista per al seu país? Voluble, com la borsa, i també ens sobren casos.

Ja se sap, d'altra banda, que la utilitat visible dels ídols és atraure, unir i congregar els creients al voltant d'imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així –amb el culte, la veneració, el ritual i, en definitiva, la fe– consolidar la cohesió que en solem dir “social”. Per això, el poble d'Israel va tindre al llarg dels segles tants problemes de cohesió: perquè Jahvé insistia que havien de ser tribus sense ídols (i si no es van disgregar del tot és gràcies al Temple, a l'Arca o a la Llei, que van desenrotllar una funció equivalent). És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l'emperador, o l'Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país modern sense monuments, obres i noms “culturals” (històrics o estètics, o les dues coses alhora) comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest culte de cultura –als déus universals i als déus particulars de cada país–, que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i més o menys ben administrada? Si els ídols són la divinitat mateixa o només la representen, és en bona mesura irrellevant, com ho és si aquesta divinitat és “verdadera” o “falsa”: allò que compta, per a l'eficàcia de la imatge, és l'extensió de la devoció pública, l'impacte i l'eficàcia dels rituals i la solidesa de la fe.

Els ídols no solament són obstacles per al coneixement, no solament són imatges i representacions, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –vives en carn mortal, o vivint ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d'idolatria. Que és això que alguns maîtres à penser, alguns intel·lectuals venerats, sovint han buscat i han aconseguit: amb sectes de seguidors fidels, i per cert amb ben poc del “pensament crític” que solen predicar. És simptomàtic, d'altra banda, i del tot congruent amb la mena de “societat de la comunicació” en què vivim, que els ídols que provoquen els actes de culte més fervorós, extàtic i extens són justament els de l'anomenada “cultura de masses”, com ara els actors de cinema, o els músics i els cantants pop(ulars). Ni tan sols els esportistes cèlebres són objecte d'una devoció de tal intensitat. Quant al culte menys massiu i més formal, va dirigit a les divinitats de la cultura més “elevada”: escriptors, músics (de música “culta”), artistes plàstics, arquitectes de moda, cantants d'òpera, i similars. A condició, sempre d'haver estat prèviament consagrats, i preferiblement inclosos en el cànon: canònics, canonitzats. Arribar a pintor o escriptor canònic pot ser una aspiració comprensible, però la seua utilitat per al país, per a la gent, ja és més discutible: la devoció no estimula precisament l'actitud crítica dels creients... Jo, per això, no enyore excessivament les grans figures “indiscutides” del passat distant o recent: precisament perquè són, o eren, indiscutides.

Altres personatges públics, com els polítics, els futbolistes o els rics amb milions infinits, poden despertar adhesions, passions o enveja. Però els ídols de la cultura –vius o morts– desperten també veneració, contemplació admirada, reconeixement reverencial de la seua superioritat, i altres manifestacions de la fe: conservació i culte de relíquies, hagiografia piadosa, iconografia (les imatges del sant!), tridus i novenaris en forma de col·loquis o simposis, associacions de devots, i variades mostres de religiositat sovint pròximes a la beateria. Qui és, llavors, el valent –l'heretge, l'apòstata, l'excomunicat– que practica una saludable i moderada iconoclàstia, i s'atreveix a dir en públic que, posem el cas, tal edifici de tal arquitecte famós és una pífia pretensiosa i fora de lloc, que bona part de l'obra de tal pintor cèlebre i caríssim és una insigne collonada, o que molts papers del gran escriptor canònic no tenen cap substància o interès? Pot resultar tan perillós com insinuar, enmig de la processó, que la Mare de Déu potser no va ser sempre verge, com tantes digníssimes mares d'aquest món. I per què es publica amb gran pompa crítica un quadernet insípid de joventut o un text del tot insignificant, o per què s'exhibeix amb grans honors al museu aquell dibuix d'aprenent sense interès ni gràcia? Per la mateixa raó que un trosset de fèmur o de costella s'exposa en un reliquiari d'or: no per ser un os meravellós i d'altíssima qualitat anatòmica, sinó perquè és part del cos del sant. Com la carta o el dibuixet són part del corpus de l'obra consagrada –Corpus Domini, Corpus Dei–, i per tant (ontològicament) “són” art o “són” literatura, participen de la substància immortal de la Cultura. Si això no és màgia i transsubstanciació, ja m'explicaran què és. La resta de la teoria, un altre dia.