La Fundació Josep Pla

És una fundació tan mesurada i circumspecta (anava a escriure pusil·lànime) que rarament vostès tindran notícia pública de la molta i important feina que s'hi fa, malgrat les dites parquedat i modèstia. Allò que sí transcendeix als mitjans són les activitats relacionades amb l'obra de Josep Pla: rutes literàries, visites, lectures públiques, etc. Però la feina-feina de la fundació es queda en això, en feina. La cosa creix i un bon símptoma en podria ser l'últim dia que ens vam reunir a Palafrugell, ara fa un parell de setmanes. La petita sala feia goig, hi havia una assistència quasi al complet de tots els patrons i fins vam haver de portar cadires des d'una altra peça de la casa.

Em meravella sentir, quasi diàriament, a la ràdio o a la televisió, com se citen pensaments, passatges i descripcions de la gran obra escrita del polígraf de Llofriu. Pla és un escriptor d'actualitat, deu ser l'autor més citat i/o recordat del país, cosa que, com a lector assidu, he de confessar que em fa gran goig. Ara mateix, el seu nebot Frank Keerl Pla acaba de lliurar a la fundació moltes cartes i documents que es guardaven al mas de Llofriu i que estan en procés de classificació i catalogació. Es tracta de més de tretze mil documents, quantitat que aviat és dita, però que forma un ingent corpus d'un efecte colossal.

Durant aquelles sovintejades i famoses estades del senyor Pla al Motel Empordà de Figueres, preguntava, mentre amb els dits de la mà feia uns petits dibuixos balbs en l'aire com benediccions episcopals: “Què li sembla que passarà amb els papers que he escrit? Em llegirà algú, cinc o deu anys després de mort? Oh, ja ho veurem, ja en parlarem...” Passats més de trenta anys, se'l continua llegint més que mai i el seu llegat està en les millors mans possibles. Fa un any es creà la càtedra Josep Pla, dirigida per Xavier Pla (que no és cap parent, sinó el primer –o segon– gran estudiós de l'obra), total garantia de bona i sòlida base, càtedra que treballa amb l'editorial que té els drets d'edició i amb la fundació mateixa. L'escriptor tenia com una mania amb aquell pensament de Montaigne que ens assegura que la vida est ondoyante i el parafrasejava afirmant que la literatura també ho és. De moment, la seva obra, trenta anys després, segueix ondoyant cap amunt, cosa que alegra tots els seus devots, entre els quals tinc el gust i el goig de comptar-me.