El darrer jóc

Tortell Poltrona explica que les tribus més antigues i desconegudes tenien la figura d'un pallasso que interpretava els trons i els llamps. Inexplicable per la resta d'aborígens. Les pintures dels pallassos i màscares fúnebres també tenen un nexe que les uneix en la frontera del que és comprensible i el que és incomprensible.

Ens toca viure temps fronterers. Trons i llamps sense ningú que ens expliqui què ens està passant de debò. Potser per això hem de recórrer als pallassos com el Jaume Mateu, que endolcit pel Foix de Sarrià acaba donant Tortell Poltrona, que a més és un “Pallasso sense Fronteres”. D'aquí a dos dies instal·larà la vela palindròmica del Circ Cric a la programació del Grec, i es dedicarà a carregar cadires i a passejar-se pels racons de la seva memòria.

Just dimarts, quan va morir l'Emili Teixidor, Poltrona, amb màscara verbal, parlava de mort i de vida a la biblioteca de Nou Barris. D'aquest exercici de substitució etern, d'aquest projecte de vida que és la mort. I feia riure la concurrència. També recordava, per allò de l'encara més difícil, com l'Emili havia creat un personatge de conte que era capaç de llençar escopinades amb lumping inclòs.

En el meu cas el recordo en discussió etimològica, gràcies a El llibre de les mosques, on hi ha qui se'n va a jóc. I jo li deia que mon pare feia servir l'expressió “me'n vaig a jocar” com per dir que se n'anava a dormir. El verb no el recull l'IEC, però sí el català-valencià-balear, que explica que és una acció dels ocells per anar-se'n al joquer, i en situa l'ús a l'Urgell, i al Camp de Tarragona. Vet-ho aquí. El pare i els vila-secans atribuïm als humans accions de pardals, i pronunciem d'una altra manera l'ajocar, que ja vol dir ajaçar-se o posar-se a un lloc a dormir. Una frontera que comença i acaba per a.

Ja no podrem discutir més. L'Emili Teixidor se n'ha anat a jocar, o a jóc, per sempre més. La seva sornegueria i provocació constant, aquell sacsar mentre reia, queda per al record. I el debat etimològic també. L'assagista francès Roland Barthes considerava que escriure és una conducta gloriosa, però atrevida. Que l'escriptor és un artista, i se li reconeix un cert dret a la bohèmia. L'Emili Teixidor se l'agafava, aquest dret, mentre com un pallasso en una tribu ens explicava què volen dir els llamps, i els trons, i quin gust té el pa blanc i el pa negre.