Democràcia envellida
Fa gairebé tres dècades, sota l'eslògan Barcelona, posa't guapa, l'Ajuntament de Barcelona va engegar una campanya de rehabilitació urbana. Es tractava, entre altres coses, de recuperar la bellesa arquitectònica d'edificis emblemàtics i d'espais de la capital catalana que el pas del temps havia degradat. La ciutadania i una munió d'arquitectes es van apuntar a aquesta noble tasca de recuperació d'un patrimoni malmès pel pas del temps. Els resultats van ser fantàstics, sobretot si hi afegim la restauració o recuperació de la façana marítima amb motiu dels Jocs del 92. Barcelona recuperava color, paisatge, bellesa i patrimoni. I els barcelonins tenien motius per sentir-se orgullosos de la ciutat. Era un corrent no només d'estètica sinó de pensament i de civisme i de cultura que ha convertit Barcelona en model i pol d'atracció turística com els que van inspirar, en contextos diferents, les rehabilitacions de centres històrics de ciutats com ara Roma, Lisboa, Praga, Berlín, Sant Petersburg, Dubrovnik i Bruges… La història les havia construït belles però el pas del temps les havia envellit i va caldre la voluntat dels seus governants per recuperar la seva noble fesomia primigènia.
A casa nostra fa poc més de tres dècades vam estrenar l'edifici més noble de la convivència col·lectiva. Va estrenar la democràcia llargament reivindicada per la ciutadania. Els arquitectes van ser sobretot vells opositors de la dictadura. I va començar el canvi. Va començar la regeneració política, cívica i cultural del país. Es van implementar els mecanismes i les institucions que garantien drets i participació i convivència i compromís col·lectiu: constitució, estatut, ajuntaments democràtics, llibertat de premsa i d'opinió, infraestructures, sanitat universal i gratuïta, escola pública, partits polítics amb lideratges reconeguts, eleccions democràtiques… Es tractava de forjar un futur que permetés integrar-nos activament a Europa, aquell nord somiat on, com deia Espriu, “la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. Tot feia pensar que estàvem caminant i consolidant la societat del benestar. Però vet aquí que, com les velles ciutats de la vella Europa, aquesta democràcia ha envellit, s'ha degradat, s'ha corromput. S'ha abusat del poder. L'especulació i el diner fàcil han infectat tot l'entramat del poder social, polític i financer. Han crescut les desigualtats. L'explosió de la crisi ha destapat la hipocresia i el país ha aparegut nu davant del mirall de tot el món. Trist espectacle d'un país que en un tres i no res passa de l'“España va bien” a l'“España se hunde”. El model de creixement ha fet fallida i el sistema democràtic és a l'UCI. La ciutadania expressa la seva frustració i la seva profunda desafecció amb els polítics. La llista que ha generat aquesta septicèmia és llarga. Els focus infectats són molts i diversos: especulació i bombolla immobiliària, fallida del sistema financer, Tribunal Constitucional provisional, poder judicial encapsulat i desprestigiat amb l'afer Carlos Dívar com a mostra, monarquia tocada i objecte d'escarni aquí i a fora, autonomies sense control del seu dèficit, corrupteles a molts nivells de les administracions públiques, partits polítics qüestionats per la seva endogàmia, per la poca transparència del seu sospitós finançament, mitjans de comunicació marcats pels interessos de les empreses amb lligams polítics que condicionen el treball periodístic dels seus professionals...
És urgent de forçar la regeneració de la vella democràcia que en massa àmbits està sota sospita. Si no es fa, aquells que no hi creuen es multiplicaran i, amb populisme i demagògia, faran bandera del feixisme. I és que, recorrent novament a Gramsci, el món vell no acaba de morir però el nou no acaba de néixer. La vella esquerra no troba un nou discurs. Té por de quedar-se fora de joc o fora del poder i prefereix les transaccions conjunturals sense oferir alternatives de model i sense exigir radicalitat democràtica. L'experiència grega n'és una mostra. El 17 de juny la pressió internacional i la por de quedar despenjats van impedir un tomb arriscat des de l'esquerra.
A Grècia, però també aquí, el germen de la revolta és a les portes. Hi ha massa gent que no hi té res a perdre i algú els pot dir aviat que hi tenen molt a guanyar.
