Nadals feliços

L'estiu esclata sobre la ciutat amb contundència. Diu que ahir vam arribar als 37 graus, que ja és dir per tot just començar. De tota manera, al pont de les Peixateries Velles un airet de tramuntana discret amoroseix el matí ciutadà. És d'agrair. Ens trobem de cara amb Rafel Nadal, a qui no havia vist des de la presentació multitudinària del seu Quan eren feliços, que ja passeja el seu premi Josep Pla per sis o set edicions. Mereix que el feliciti. El seu llibre, llegit de fa dies, ens ha permès conèixer, a molts dels gironins que compartírem alguns dels anys que ell relata, una Girona desconeguda, inimaginable, certament feliç, que coexistia amb la miserable Girona dels cinquanta, convalescent encara de la guerra perduda, de la postguerra inacabable, aclofada, temorenca, resclosida i pudent. És d'agrair el seu testimoni personal que documenta un món familiar privilegiat que li ofereix una infància amb un calendari estacional de paisatges canviants, que van de la vella Girona al xalet de la Fosca, passant pels dies pagesos a Can Cantalozella, d'Aiguaviva.

No em puc estar de recordar a l'amic el plaer que m'ha donat la lectura de moltes pàgines del seu llibre, especialment les dedicades al mar. Les podria haver signat el mateix Pla. Li recrimino, en canvi, alguna superficialitat quan parla de la seva etapa al Collell –una escola-internat de capellans en mig del bosc, prop de Banyoles. “Posem per cas –li dic–, quan declares que no et van posar mai la mà a sobre, en cap sentit, potser hauries d'aclarir si les mans corrien o no corrien, en tots els sentits.” Voldria saber si el seu cas no era una excepció; per ser els Nadal Farreras –com devien ser, uns dels millors clients de l'escola– dotze fills de casa bona mereixen una atenció especial, diria jo. De tota manera, sembla que l'estada d'en Rafel al Collell va coincidir amb canvis interessants: l'entrada de professors com Mon Marquès o Dolors Oller. I sí, em diu, alguns antics alumnes li han recriminat que no fos més crític.

Se m'acut que un bon editor podria haver-li fet polir alguns d'aquests aspectes. Recordo haver assistit sense voler a una sessió de Javier Cercas amb el seu editor. Discutien i polien pàgina per pàgina. “Uf! –diu ell–. Els vaig passar uns quants capítols per veure què els semblava i van dir que endavant, que tot estava bé. Les coses van així, ara.” No sé si em vol dir que el premi també formava part de “les coses”, però tant li fa. Ho deixem estar. No li dic que també em va semblar que alguns passatges que relaten relacions familiars resultaven un xic ensucrats, potser escrits amb més prudència de la necessària. O que el seu germà Quim nomé hi és citat un parell de vegades, i molt d'esquitllentes... Coses.

En Rafel té clar que ara li ve el més difícil, escriure el segon llibre. Té raó. L'espero amb candeletes, ara que ja ha trencat el gel.