Les víctimes i la fi de la violència
D'ençà que ETA anuncià la fi de les seves accions, és com si les víctimes haguessin deixat d'existir
Per tancar definitivament el cicle de la violència d'ETA, 829 víctimes, cal avançar en el camí del reconeixement de les víctimes, de la reconciliació i de la reinserció social (Constitució Espanyola, 25.2) dels presos d'ETA.
Entre 2004 i 2011, el PP va instrumentalitzar algunes associacions de víctimes amb finalitats partidistes. Res a veure amb el reconeixement, i moltes víctimes optaren per separar-se d'aquestes associacions. De fet, l'actitud respecte a les víctimes ha evolucionat amb el pas del temps però no sempre a millor. Al principi es mirava cap a un altre cantó quan no es pensava allò d'“alguna cosa deu haver fet”. A mesura que s'imposà el rebuig a la violència, passaren a ser considerades com objectius innocents d'una organització armada sense escrúpols. En el fons, persistia, però, la indiferència. Una indiferència que s'ha aguditzat d'ençà que ETA anuncià la fi de les seves accions (20 d'octubre del 2011). És com si les víctimes haguessin deixat d'existir o no fossin més que una rèmora molesta del passat.
Així, Robert Manrique, fundador i president (2003-2005) de l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT) i exdelegat a Catalunya de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (1990-2003), va haver de lluitar durant anys perquè tots els afectats per l'atemptat d'Hipercor fossin reconegudes com a víctimes del terrorisme (encara avui 33 no ho han estat). I, fins al cap de vint anys!, cap representació governamental es va acostar per acompanyar les víctimes que cada 19 de juny es reuneixen a la Meridiana per recordar les 21 persones que van perdre la vida. Finalment, el 26 d'abril del 2009 la Generalitat obria a Barcelona l'oficina del Servei d'Informació i Orientació a les Víctimes del Terrorisme (SIOVT), que ha dut a terme una meritòria tasca de suport i ajuda psicològica a les víctimes. Fou flor d'un dia, perquè el govern de CiU clausurava l'oficina el 31 de juliol del 2010, i remetia els afectats a l'oficina d'atenció a les víctimes de delictes de la Ciutat de la Justícia.
El 17 de desembre del 2011, el moviment social Lokarri (el que serveix per unir) feia públics els reptes per a la reconciliació social: dir la veritat sobre el que ha passat; no oblidar les violacions dels drets humans; reconeixement de les víctimes i del dany causat; compromís amb la reconciliació i la no-repetició; respecte als drets humans i les llibertats; bastiment d'una nova cultura política; resoldre les diferències polítiques a través d'un mètode pacífic i democràtic; cultura de pau.
Fa temps que hi ha entrevistes entre víctimes i victimaris. És la via Nanclares, en què participen una vintena de presos d'ETA. És una via difícil, que no vol soroll mediàtic, però decisiva per decantar la decisió dels presos, avui dividits entre el sector dur, el Col·lectiu de Presos Polítics Basc (EPPK), que rebutja la legalitat penitenciària i la reinserció individual; els que l'accepten i participen en les entrevistes i als quals no es va poder exigir la delació, i una majoria atrapada en la indecisió. Però la clau del final definitiu d'ETA està en els presos.
Per últim, el govern espanyol hauria de desbrossar el camí d'obstacles com ara mantenir empresonat Arnaldo Otegi, un dels artífexs perquè l'esquerra abertzale rebutgés la violència, condició necessària, encara que no suficient (també hi contribuïren l'eficàcia policial i judicial, la col·laboració de França, la mediació internacional i la societat basca), per precipitar la fi de les accions armades d'ETA.
