Avui, punt final

Dimecres, a la plaça de la Font de Tarragona, manifestant-me per enèsima vegada contra la també enèsima sentència d'un tribunal espanyol –és igual quin– contra el català, parlava amb un company de mani, també habitual d'aquestes coses.

Vam coincidir en l'immens cansament d'haver d'anar repetint manifestacions i proclames, de defensar el que és obvi, i d'haver de respondre sempre a aquesta mena de ximpleries disfressades de sentència, de llei –com ara l'aragonesa de llengües– o tantes altres coses.

Era com si haguéssim fet un viatge en el temps i ens trobéssim de nou contra aquell manifiesto dels teòrics 2.300 intel·lectuals. Teòrics per les dues coses, pel nombre i per la condició.

M'adono, però, que aquesta sensació de tornar sempre sobre les mateixes qüestions no és només en la llengua. En els prop de set anys que El Punt –ara El Punt Avui– m'ha permès treure el nas i opinar, hi ha temes recurrents, obres eternament pendents i actituds permanents.

Continuem fent tombs a la resolució ferroviària del Camp de Tarragona, a la gestió de l'aeroport, a l'organització territorial, al peatge de les autopistes... temes que ja fa vint anys que són actualitat, i que no haurien de ser-ho –almenys en els mateixos termes– d'aquí a vint anys. A veure si és veritat que algun dia podem posar-los el punt final. Que ja toca, com una hora o altra en totes les coses de la vida.