Opinió

Estem desfent o fent Europa?

L'interès comú europeu està desequilibrat per als interessos polítics nacionals
i els dels mercats financers particulars

Malgrat moltes posicions en contra, participo del sentiment que Europa s'està fent. Hi afegiria que malgrat nosaltres mateixos. És evident que es produeixen molts esdeveniments que més aviat ens haurien de fer decantar per creure el contrari. Per exemple, és cert que l'esperit europeista, que un dia ens havia commogut a molts ciutadans del continent, avui està en franca davallada. Als espanyols i italians, als europeus del sud –excepte els catalans, que sabem el que ens hi juguem–, ja els anava bé continuar amb la picaresca que ha proporcionat tants diners i relatius compromisos a l'hora de fer les coses ben fetes.

Els alemanys, d'altra banda, han refredat d'una manera evident els sentiments de culpabilitat que els ha costat quaranta anys de redimir a través de generositat i solidaritat. Avui ens veuen més com a aprofitats que com a víctimes. Més com a mals administradors dels seus ajuts i esforços que com a treballadors i inversors conscients. Al mig dels uns i dels altres, els francesos, que tant han fet per a Europa, i que en certa manera es creuen que l'encarnen, no volen que els vinguis amb compromisos que afectin la seva sobirania, siguin de dretes o d'esquerres.

El projecte de la Unió Europea ha estat fins ara monetari, però amb l'inconvenient de no complir amb l'ortodòxia que comporta en la teoria i en la pràctica un plantejament d'aquest tipus. Absent d'una fiscalitat, d'una estratègia econòmica i d'una política conjunta, no pot garantir les condicions de defensa i atac que necessita la comunitat per mantenir una política de progrés i estabilitat coherent en un món globalitzat. L'interès comú europeu està desequilibrat per als interessos polítics nacionals i els dels mercats financers particulars. Avui, se senten veus que culpabilitzen la manca de rigor dels fundadors d'Europa per no haver imposat la unió política, que ens hauria permès prendre solucions resolutives davant la crisi.

Els que diuen això no recorden o no saben que els pares d'Europa eren conscients que no podien començar per plantejaments polítics. Els estats eren profundament nacionalistes. Ara, després de vint anys d'unió monetària entre les nacions europees, es troba a faltar el “tot”, però existeixen les condicions objectives d'unes relacions indispensables per crear un front comú entre els socis i d'aquesta manera defensar-se d'un embolic que cap d'ells pot resoldre per si sol. Les condicions sorgides del domini del mercat financer sobre els estats plantegen un escenari amb una única sortida: la unitat europea, fiscal i política. Fins que no ens hem trobat acorralats contra la paret, no hem estat conscients que no hi ha la possibilitat de fer un pas enrere. Que tan sols és possible un pas endavant i tots a la vegada. Per raons ideològiques i per les bones mai s'hauria arribat al punt on som. Tenim una bona part del camí recorregut, els vint anys d'unitat monetària han estat l'àgora dels pobles europeus. Els nacionalismes, els quals mai s'haurien deixat convèncer per la retòrica, van cedint les seves tesis sobiranistes. Vegi's Espanya, d'una intransigència secular davant les diferències, en general les que manté impertèrrita contra Catalunya. Canvia en vint-i-quatre hores els articles de la Constitució que li manen des d'Europa. Si hagués estat una demanda del Parlament català o l'espanyol, haurien fet ressuscitar el Cid. Pocs mesos després, s'arrossega a salvar la banca, que resulta ser un encobert rescat.

Ja veurem què faran els francesos, uns xovinistes de primera divisió, quan els arribi l'hora. Quan van fer la Revolució, van proclamar la llibertat, la igualtat i la fraternitat, ells sols davant del despotisme. I els va costar dues generacions d'inestabilitat i de terror abans d'aconseguir la Grandeur, però ara ens necessiten a tots per mantenir-la.

D'Alemanya, no cal parlar-ne, suposem que han après la lliçó. Jo d'ells temeria anar sols pel món. Sempre les noves situacions neixen després de la violència. La que estem passant –la submissió al que és desconegut– potser no ens matarà a la guillotina, però sí de desconfiança i tristesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.