La massa

No hi ha estiu sense que una massa d'aire càlid i sec amenaci Catalunya. Com tantes altres coses, aquesta massa acostuma a venir de lluny, s'instal·la uns dies –a vegades, unes setmanes– allà on la selecció espanyola no té pràcticament detractors. La gent d'aquest país l'espera amb inquietud, la mira de reüll i en parla una mica espantada i amb més o menys intensitat, segons la durada de la massa i la seva intensitat, i segons també els mitjans de comunicació que veuen. Com més espanyols són aquests mitjans, més possibilitats hi ha que en parlin. (També de la selecció aquella i de tantes altres noses). Però la gent d'aquest país és resistent, és una gent que està mig convençuda de les seves possibilitats, que, si no es rendeix, sembla que és també perquè els models alternatius que li ofereixen són de molta fúria, molta aparença i poc fons. Abans, la gent d'aquest país estava convençuda que raonant es faria entendre, avui ja sap que no és així, ja només té confiança en les masses d'aire fresc que sap que hi ha allà on viuen el que alguns dels de la massa càlida en diuen els homes de negre. Situada entre dues masses que ni són ni acaba de sentir com a seves, la gent d'aquest país prova de tant en tant de recordar que en el Mediterrani tots els extrems són relatius i que no hi ha quasi mai un aire càlid que no et deixi respirar, ni una alenada freda que no et permeti sortir de casa. Potser sigui també per això que fins ara bona part d'aquesta gent no s'ha decidit a engegar els seus veïns i a anar a la seva. Hi ha indicis que fan pensar que això està canviant. Però també hi ha indicis que fan pensar que tot plegat pot ser un bluf, un somni que no acabarà liderant ningú. I això és el que pensen molts dels que viuen allà on hi ha la massa càlida. I això és el que temen molts dels que viuen en aquest país. Els dels països de l'aire fred de tot plegat no en saben gaire res. I el temps passa, mentre tots esperen.