Pàtria de llengua

Visita esporàdica d'un vell amic alemany. Poliglot perfecte. Entre molts altres idiomes, del català. Resident ja de fa anys en un barri espanyolitzat de València. Casat d'encara en fa molts més amb una madrilenya. Del tot integrat en el seu medi lingüístic més pròxim, doncs. El qual, tanmateix, només encetar la conversa, amolla impertèrrit de manera espontània: la meva pàtria és la meva llengua.

El comentari té el seu pedigrí. Que no remunta a l'anargúmenu aquell de l'Unamunu, com diuen certs indocumentats. Sinó que cal remetre a la literaturització que, de les teories de Herder, fa Ernst Moritz Arndt al seu conegut poema Was ist das deutsche Vaterland (1813), on la pàtria se situa arreu on ressoni la llengua alemanya.

Fer ara avinent tot això va més enllà de l'anècdota individual o de l'erudició acadèmica. Ha recobrat renovada actualitat (si mai l'havia perduda) amb motiu de la recent conferència al CCCB de l'escriptora Herta Müller, sota el títol La llengua com a pàtria. Per qui no va poder assistir-hi, serà bo veure-la publicada per llegir-se-la degudament, abans de pronunciar-s'hi. A qui va faltar-li tanmateix temps per referir-s'hi va ser al Molt Honorable Jordi Pujol, en un article aquí mateix de dijous proppassat.

I bé, recapitulant: la llengua és per a molts, sí, la pàtria. Sense aquella, aquesta no passa de ser sinó una suprastructura tan inevitable com sovint aliena, si no francament hostil. Una hipotètica Catalunya independent amb la seva llengua en una situació comparable al gaèlic a Irlanda o (cada cop més, alerta!) al català a Andorra, ja se la poden ben confitar.

La pàtria és feta de llengua. I si, com s'ha dit, és el nacionalisme qui fa la nació i no a l'inrevés, és des de la llengua que importa fer la pàtria. Aquesta, sense aquella, no fóra tal. Sols, com a molt, un país hispano més.