Primer els de fora
Fa unes setmanes vam poder veure un espectacle grotesc: una vintena de simpatitzants de la formació política Plataforma per Catalunya –entre ells hi havia un regidor d'aquest partit– van acudir a un partit de futbol vestits amb burques. Es tractava de fer sentir el seu missatge electoral, però a més de fer una al·lusió poc subtil al patrocinador del FC Barcelona, Qatar, la fundació del qual, com ja és sabut, ha posat el seu emblema a la samarreta. Aquest partit polític aprofitava la presència del filial del Barça per fer tornar a sentir el seu missatge; Qatar esdevenia l'excusa que els permet mostrar-se de nou superiors.
Fixem-nos-hi bé: per a aquesta gent hi ha dues realitats diferenciades; per una part, “els de casa”, com afirmen ells, i, per l'altra, “els de fora”, que únicament són els que es relacionen d'alguna manera amb l'islam i els burques, l'Orient hostil als principis occidentals. Un plegat d'individus que fins no fa gaire no sabien de què sentir-se orgullosos, de cop entonen himnes a la civilització occidental, militen a favor dels drets de les dones i voldrien excloure –o relegar– els que no són com ells dels serveis socials que els governs instauren en els nostres països. Rere de tot això, una visió molt clara i maniquea: la civilització contra la barbàrie. Qui fa aquesta divisió, però, sempre la fa pensant-se que ell és el civilitzat, encara que es posi un burca per anar a fer befa de la religió –o de la cultura– dels altres.
El que posa sobre la taula aquesta formació política –amb tant de mal gust i amb tants escarafalls– no és res més que la versió més cridanera d'una idea que recorre les ments de milions d'individus. A l'última campanya electoral francesa –i és de França i el seu groller lepenisme d'on ens arriba tot això– es va tornar a sentir aquest lema, en boca de tot un ministre de l'Interior: “Per a nosaltres, no totes les civilitzacions són idèntiques.” El debat sobre la civilització, sobre allò que som, es converteix en allò central d'aquesta mena de discursos. Així, l'alcaldessa de Madrid, Ana Botella, ho va provar de definir en una recent intervenció –tot parafrasejant Leo Strauss sense ni saber-ho–: “El nostre credo polític és Grècia, Roma, el cristianisme i Europa.”
Les paraules i les idees no són banals, aquí. Usades de determinada manera no fan sinó afalagar una dimensió moral dels electors. N'hi ha molts que, després de sentir aquestes paraules, no poden fer més que sentir-se superiors, els hereus civilitzats d'una tradició il·lustre que ens converteix a nosaltres en millors que els altres. Civilització: Occident i la resta, aquest és l'últim títol publicat pel polèmic historiador Niall Ferguson, i ja des d'aquest títol trobem l'arrel del problema: la divisió clara i tallant entre Occident –“civilització”– i “la resta”, amb la consegüent i discutible opció per avaluar les civilitzacions com si fossin un tot. Ferguson ho fa a partir de sis invents, allò que anomena les sis aplicacions “assassines”, conceptes creats i instaurats a Occident que haurien sigut els que haurien provocat una “gran divergència”, la que va contribuir a fer del nostre Occident el far que guia tota la humanitat, un aplec de pobles líders. Aquests són els sis invents suposadament occidentals que ens haurien acabat fent “superiors”: el joc de la competència, la ciència, el reconeixement dels drets de propietat, la medicina, la societat de consum i l'ètica del treball.
Totes aquestes “aplicacions”, un cop arriben a ser assimilades pels altres pobles del món, els converteixen en civilitzats, mentre que si en falta alguna continuen xipollejant d'una manera o d'una altra en la barbàrie. És aquesta manera de pensar, que podríem anomenar occidentalista, o etnocèntrica, la que acaba derivant en les seves manifestacions més radicals en alguna forma de racisme. Per una banda, trobem aquests il·luminats que avaluen la seva cultura com la superior, i per l'altra, els alegres pessimistes que neguen qualsevol possibilitat d'avaluació o crítica de la cultura dels altres, tot perquè no hi hauria, diuen, res ni superior ni inferior, sinó una extensió igualitària de cultures que no poden jerarquitzar-se.
Res ens obliga a cenyir-nos a aquestes dues úniques possibilitats, però. Ser civilitzats, o occidentals, no ens converteix en superiors a res ni a ningú, com és obvi, i és per això que no té sentit posar-nos a nosaltres “primers” en res, encara que sigui a la cua del metge. Ser civilitzat i no bàrbar obliga a reconèixer a l'altre la seva humanitat, doncs, i és llençant a la brossa un eslògan com “primer els de casa” com realment es consuma un ideal de civilització. Només ets civilitzat quan no fas befa de la suposada inferioritat dels altres; quan comences a confondre els teus valors amb la veritat i et trobes defensant-los amb zel de missioner o de croat és que la civilització que dius defensar comença a posar-se en perill. Ser civilitzat no és una fita aconseguida d'una vegades per totes; és un requeriment d'excel·lència i de veritat que ens compromet a tots i gràcies al qual podem criticar qualsevol cultura, sigui la nostra o la dels altres.
Dubto molt que les aplicacions que enumera Ferguson siguin únicament occidentals. Però encara que fos així no ens pertanyen a nosaltres sinó que serien fruits de tota la humanitat, dels quals han de gaudir tots els homes, perquè si hi ha una idea que ens fa civilitzats és la que ens obliga a abolir la rígida, ridícula i violenta divisió entre nosaltres i els altres.
