L'endemà del dissabte

De vegades es creu que tots els anglesos seguim el futbol de la mateixa manera que es dóna per descomptat que tots els anglesos bevem cervesa. Jo sí que bec cervesa –de fet, gairebé no bec res més, però no pas perquè sigui anglès–, però pel que fa al futbol, mai no hi he entrat; de fet, no hi he entrat gens. Encara més, mai no he entès l'atracció d'absolutament qualsevol esport: la idea mateixa de competir en equip contra un altre equip, o de trencar rècords a títol individual, sempre m'ha semblat del tot inexplicable, innecessària i mancada de qualsevol tipus de sentit i generadora, per a més inri, de grans dosis d'angoixa física i mental –tant per part dels esportistes com dels espectadors– que sempre m'han semblat del tot supèrflues. L'única cosa entretinguda que té l'esport, al meu parer, és la insistència perenne dels seus patrocinadors que no té res a veure amb la política.

Ben vista, l'opció mateixa de designar equips segons l'estat-nació que suposadament representen és un acte polític en tota regla, que mai no deixa de donar peu a múltiples conflictes ídem, com ara els intercanvis de boicots entre els blocs oriental i occidental que van marcar els Jocs Olímpics a Moscou (1980), Los Angeles (1984) i Seül (1988), o les sancions que van obligar els atletes serbis a participar als Jocs barcelonins del 1992 com a independents sense bandera (alhora que els seus compatriotes militaritzats començaven a matar civils bosnians com si fossin tisanurs), o, a escala més local, la cacera, detenció i tortura, arran dels mateixos Jocs, d'una cinquantena d'independentistes catalans per part de la policia espanyola..

La mateixa Eurocopa va tenir lloc en un país –Ucraïna– que, a més de patir d'un racisme aparentment crònic (els residents de pell fosca que juguen a futbol o que van als estadis com a espectadors són rebuts amb salutacions nazis, imitacions de micos o atacs violents) és regit per una dictocràcia que ha engarjolat i apallissat Iúlia Timoxenko, la líder principal de l'oposició. Per això, la UE va boicotejar l'Eurocopa en l'àmbit diplomàtic, Barroso i Merkel es van negar a assistir-hi i França va demanar a la FIFA que l'anul·lessin. Al senyor Rajoy, és clar, li faltava temps per agafar l'avió a Kíev. Justament perquè sovint el futbol, com tants altres esports, és, abans que res, política.