Les últimes banderes

Van desapareixent les banderes espanyoles dels balcons i de les finestres d'aquest país. Benvinguts siguin els armaris. Conec gent que les ha comptat. Jo, que em moc per un territori que els espanyols diuen que és la Catalunya profunda i cada cop més gent com jo comencem a dir que és la Catalunya que ens agrada, n'he vist més aviat poques. He parlat amb un que en va posar una. És del Madrid, té les arrels a Andalusia, se sent més espanyol que segurament la majoria de tots vostès, però escriure que és anticatalà seria insultar-lo. Parlem en català. M'agradaria no equivocar-me, però em fa molt l'efecte que n'hi ha un bon grapat com ell. Gent que veu tan natural alegrar-se per la victòria d'Espanya com anar a la platja a l'estiu. D'això, els del PP en deuen dir els bons espanyols. Hi ha catalanistes, en canvi, que pensen que és gent que no ha acabat d'integrar-se. Depèn. L'insultaria si li ho digués. Sé que li agrada molt més el futbol que a mi, que té força menys formació cultural que jo, que, fins fa uns anys, va considerar-se menys català que molts de nosaltres. Espero que això avui ja no sigui així. No ho acabem de saber del cert, però perquè són temes que normalment no toquem. Segur també que ell sap que jo vaig anar canviant de selecció, a mesura que els espanyols anaven passant d'eliminatòria. Però, per descomptat, tampoc no m'ho ha dit. Sap també que el futbol m'interessa molt menys que a ell, però que m'agradaria que hi hagués pogut competir la selecció catalana. Després, potser, hauria mirat els partits, si bé amb força menys interès que ell. Jo diria que, fins i tot, ell no hauria anat tan en contra de la selecció catalana com jo, de l'espanyola. Ben mirat, jo no paro de reivindicar coses que m'interessen relativament. Ell, en canvi, no reivindica gaire res potser perquè en bona part ja té tot el que la gent com nosaltres voldríem. I, segons com, més. Perquè ell és espanyol i català. I nosaltres, fa temps que hem assumit que no veurem una final entre Itàlia i Andorra.