I si se n'ocupessin les dones?

El nostre món està en crisi. Això ja no és un secret per a ningú; i, més que en crisi, jo diria que l'estructura de poder que hem conegut fins ara, el sistema, perd els darrers brins de credibilitat que tenia. La societat civil, tot i que tímidament, suposo que perquè està massa ocupada a refer els seus fonaments i a cobrir les seves necessitats més bàsiques, comença a demanar un canvi radical de rumb. Jo no he viscut cap guerra i vaig néixer quan ja feia quinze anys que hi havia postguerra, però tinc la sensació que som en un període semblant, en què tot és destruït, no pas per la força de les armes sinó per la força de la corrupció i de la incompetència. En aquesta guerra no hem perdut vides o béns físics; hem perdut alguna cosa més profunda i difícil de construir: la moral; els uns per les seves pràctiques o els seus silencis; els altres, com a víctimes.

El sistema s'ensorra, no pas perquè hi hagi hagut una revolució que l'hagi fet caure, sinó que es desintegra per la seva ineficiència, inoperància i incapacitat, que ha arribat a uns nivells tan evidents que la societat civil, majoritàriament, demana un canvi de rumb radical per poder construir una cosa completament diferent.

Cada cop hi ha més col·lectius que es pregunten: i si se n'haguessin ocupat les dones, hauríem arribat on som? La primera reacció és pensar que les dones que han arribat al poder, amb algunes excepcions, no han marcat gaire diferència, segurament perquè per arribar-hi han hagut d'adoptar maneres de fer copiades dels únics que han tingut com a model.

Aquest és un debat que va prenent força en el pla global. Es parla de womenomics, concepte difícil de traduir, d'una nova domesticitat, de l'emergència i l'ascens del que és femení, d'un exèrcit sense comandament, d'energia femenina. No es tracta de prendre el poder, perquè tampoc no estic segura que ens interessi; es tracta d'actuar altrament. En tot cas, el que necessitem són nous valors, solucions pràctiques i projectes a llarg termini en què la cosa important no sigui la lluita pel poder sinó la cerca de solucions pràctiques i urgents.

Observo un canvi de comportament en les dones que no té res a veure amb el feminisme tradicional sinó amb una manera diferent de veure les coses, amb valors que hem desenvolupat per la nostra condició de mares o cuidadores. Les dones anem deixant enrere velles maneres de treballar i d'entendre el currículum professional perquè hem entès que no porten enlloc més que a l'estrès, la frustració i el cansament.

Som diferents, i aproximacions diferents és el que el món necessita per trobar una sortida, perquè, com va dir Einstein, no podem pretendre solucionar problemes amb el mateix tipus de raonament que vam fer servir quan els vàrem crear. Però, per aconseguir-ho, nosaltres també hem de canviar d'actitud i hem de sortir de la zona de confort, acceptar responsabilitats, i sobretot, no tenir por de fer les coses a la nostra manera: el treball flexible, el canvi d'horaris o el rebuig de reunions tan llargues com ineficients en hores intempestives. Què hem de fer? El que ens indica la nostra intuïció al marge de les consideracions de l'entorn.

Als Estats Units, on tant els agrada el que anomenen “converses nacionals”, n'han iniciat una d'intergeneracional entre les idealistes dels setanta i les estrategues del 2000 que comença preguntant-se on són les dones que han sortit de les millors universitats en un nombre més gran que els homes i continua advertint a les seves filles que no es deixin enganyar, que no ho podran tenir tot com volíem nosaltres, almenys mentre la societat estigui econòmicament i socialment organitzada pels homes. Tot és amor, maternitat, poder i bona consciència.

Cada dia em trobo amb gent que em diu que el que ens falta és ambició. Que bé! Quina bona notícia! Però per a mi el que ens passa és que no gosem ser com som.