El rescat

Aquests són temps de paraules estigmatitzades, i rescat n'és una. Els jocs malabars dels ministres i del mateix Rajoy, dient-ne línia de crèdit, préstec en condicions favorables o pla d'ajut l'han fet una paraula gairebé impronunciable, si ens referim a la situació bancària espanyola. Aquest exercici tindrà una excepció aquest cap de setmana al castell de Vila-seca (Tarragonès), i l'any vinent a Bagà (Berguedà), en la rememoració de la llegenda del Rescat de les Cent Donzelles, també conegut pel rescat de Sant Esteve. Una història medieval que ens remet al 1147, al regnat de Ramon Berenguer, príncep d'Aragó i comte de Barcelona, en el moment en què es compromet amb el rei de Castella Alfons VII a lluitar contra els sarraïns. L'objectiu era conquerir Almeria. Però vet aquí que en aquesta bugada vam perdre dos llençols: l'almirall de la flota catalana Galceran de Pinós, Molt Honorable Senyor de Bagà, i el seu vassall Santcerní, que van caure empresonats.

Després de cinc anys de captiveri, no cal dir que sense ni berenar, i vist que no es volien sumar a la causa sarraïna, els reis de Granada i Almeria en van demanar un rescat per alliberar-los. I no us penseu poc rescat. Més que els famosos 100.000 milions d'euros. De fet també demanaven “cent mil dobles d'or de llei, cent peces de fi brocat, cent vaques de bon braguer, cent cavalls d'estampa ardida i cent donzelles, la flor de la vostra baronia”. El que semblava una tasca impossible, com ho és ara, demanar més sacrificis a la població, va anar com una seda. Les noies es van acabar oferint a l'empresa, a més de la lleialtat al senyor de Bagà, suposem que buscant canviar d'expectatives. És això que en diem reinventar-se, la gran oportunitat d'aquesta crisi que ja fa cinc anys que ens empresona. I just quan el seguici feia camí cap al port de Salou per embarcar-se, la intercessió de sant Esteve i de sant Genís va acabar permetent l'alliberament dels dos presoners. Lliures de cadenes i mentre la guàrdia mora dormia, van aparèixer miraculosament a la platja de la Pineda, al camí del Racó a la Pineda. Darrere de Port Aventura. Allà de petit ja hi anava a veure el piló que es va aixecar en record de la fita, que encara reproduïm. Potser enmig de falcons, templers, sarraïns, i artesans, tocats per la llegenda sabrem que les històries de rescats vénen de lluny.