Els mercats de Catalunya
són l'única solució
Actualment, els productes i serveis de Catalunya –el que s'anomena el PIB o producte interior brut– es venen en tres mercats, força semblants en volum: un terç els consumim nosaltres mateixos, un terç els venem a la resta de l'Estat i un terç els exportem. Queden al marge les centenars d'empreses catalanes que tenen planta de producció o despatxos a l'estranger, que no sabem on venen. Aquestes proporcions han canviat molt en els darrers anys: el mercat interior català es manté, les vendes a l'Estat es redueixen relativament, però progressivament, i s'incrementen les exportacions. La dependència del mercat espanyol és cada vegada menor.
L'economia catalana s'ha anat globalitzant. Fins al 1960 el mercat català era exclusivament l'Estat espanyol, ja que el franquisme havia posat pany i forrellat a les fronteres. Després, les traves al comerç exterior es van anar reduint. El 1986, amb l'entrada al mercat comú, les fronteres es van obrir del tot i el resultat va ser fatal per a la indústria tradicional catalana, acostumada a viure sense competència exterior. Recordem només el que va representar la desaparició del tèxtil, majoritari a Catalunya fins al 1960. Però van sortir noves empreses, que ja comptaven amb la competència, mentre algunes de velles es renovaven. És l'avantatge de la petita i mitjana empresa, predominant en la nostra economia. És aleshores quan la quota d'exportacions passa d'un percentatge inferior al 10% als dos dígits estables. Sort en vàrem tenir del turisme, que va compensar els ingressos procedents de les fàbriques tancades. Va ser una situació que té alguna semblança amb l'actual.
Per desgràcia, les lliçons les aprenem a bufetades. Ens va passar durant els anys vuitanta i ens passa ara. És una desgràcia, ja que la cara ens queda inflada i el cop fa mal, però aprenem la lliçó. La crisi actual ha fet desaparèixer o està fent desaparèixer totes les empreses que els economistes en diuen marginals, perquè treballen amb marges petits i si es desvien una mica poden caure al precipici. No és tan sols un problema de gestió, sinó de dos fets vergonyosos: el primer és la manca de crèdit al capital circulant per l'excessiu endeutament exterior de la banca espanyola; el segon és el dèficit fiscal amb què l'Estat ens esprem com una llimona. Com el consum interior s'ha aturat, només l'exportació pot donar sortida als nostres productes i serveis. La bufetada és la pèrdua de llocs de treball i el tancament de centres. La lliçó és que les empreses que es mantenen són més competitives: fan el mateix o més amb menys cost, perquè tenen menys treballadors. Sense l'actual asfíxia financera a què ens sotmet el govern espanyol, no tinc cap dubte que aviat redreçaríem la situació.
Però un mal govern i una mala voluntat poden endarrerir la recuperació. I algú dubta del mal govern i de la mala voluntat?
