Els nostres petits grans homes
Per més bona voluntat que hi posem hem de reconèixer que, des del punt de vista legal, no som sinó una nació en estat preambulari. Disposem, això sí, d'un estatut d'autonomia amb àmplies competències i, a la vegada, d'un sistema de finançament que ens ofega i ens pot conduir, si no el redrecem, a la pura inanició. Des del punt de vista cultural, en canvi, som una realitat completa, de primera divisió, i ho som amb un entrada tan fulgurant i enlluernadora com la de Ramon Llull i amb una contemporaneïtat tan igualment fulgurant i enlluernadora com, per exemple, la de Salvador Espriu. Des del punt de vista cultural no som ni Occitània, ni Bretanya sinó una potència de primera, amb capacitat per competir en el mercat internacional no ara –amb Jaume Cabré, Quim Monzó o Maria Barbal, per exemple– sinó ja des de molt abans, amb Àngel Guimerà i la seva Terra baixa, per exemple. Si algun dia la nostra literatura deixa de ser de primera, la resta de l'edifici de la identitat s'ensorrarà per més que aquesta veritat sigui sovint oblidada pels nostres polítics o per més que els nostres escriptors continuïn provocant al·lèrgia a la majoria de programadors de la nostra televisió nacional.
Som importants pels grans noms que podem exhibir en l'àmbit de la nostra literatura. Però aquests grans noms hi són perquè, per més dolentes que hagin estat les circumstàncies col·lectives dins les quals han viscut, finalment han pogut escriure i publicar la seva obra. I això ha estat possible perquè, fins i tot en els períodes més negres, hi ha hagut petits grans homes que s'han dedicat a fer possible l'edició de llibres o la seva venda. Un d'aquests petits grans homes acaba de morir, i els mitjans de comunicació amb prou feines n'han donat notícia. Em refereixo a Joan Fàbregues, llibreter d'ofici; durant molts anys director de la Llar del Llibre (el “Hogar” per imposició d'armes); editor, en els darrers anys, de Nova Terra; ànima dels premis de poesia Amadeu Oller –d'on han sortit alguns dels més destacats poetes actuals–, i cristià anava a escriure que angèlic –en el sentit que el seu era un cristianisme bondadós i fet, sobretot, de generositat–. Durant molts anys, la figura de Joan Fàbregues va ser inseparable de la llibreria Hogar del Libro del carrer Bergara. Després, la llibreria va ocupar les antigues dependències de la Casa de Misericòrdia, al carrer Elisabets, que, quan els de l'Hogar hi van entrar, semblava l'abadia descrita per Eco a El nom de la rosa, plena de racons obscurs. L'espai s'ha convertit ara en una de les llibreries Laie.
L'abril del 1977 vaig publicar el meu primer llibre: Converses amb Frederica Montseny. Amb els editors de Laia buscàvem un lloc per presentar-lo. Havia de reunir unes mínimes condicions de seguretat atès que hi seria present l'exministra en el seu primer viatge a Barcelona després del 1939. A algú se li va acudir demanar l'ajut de Joan Fàbregues. I ell ens va prestar l'espai de la llibreria. Es van agrupar els taulells on s'exhibien els llibres fins a convertir-los en una gran taula llarga i estreta. Quan tots els convidats vam ser dins la botiga, es va tirar avall la porta i vam poder sopar tranquil·lament un menú preparat des de Casa Agustín, el restaurant situat al costat de la llibreria. Al voltant de la taula, seien Frederica Montseny, Luis Andrés Edo i altres dirigents de la CNT, uns quants periodistes, els editors i jo. Bé, de tranquil, el sopar, no ho va ser gaire, sobretot per a la Montseny, que va haver d'aguantar que Edo matisés o rectifiqués moltes de les afirmacions que ella anava fent. Però aquesta ja és una altra història...
