CDC: el repte generacional d'uns patriotes
ERC és cabdal per
marcar l'horitzó i mantenir posicions. CDC, però, és la base fonamental per aconseguir-ho
Convergència Democràtica, en els seus inicis fundacionals, no era una força sobiranista i en el context que es movia en els primers anys CDC era el “pal de paller” de moltes i diverses persones ideològicament molt plurals, que tenien com a fil roig conductor el seu catalanisme, la seva estimació per la nostra llengua nacional i la voluntat de restituir unes institucions nacionals per a Catalunya. CDC era Jordi Pujol i quelcom més, però, fonamentalment, qui dirigia i emanava doctrina era Pujol i un reduït nombre de companys. Ja en la creació del GASC (Grup d'Acció al Servei de Catalunya), a principis de 1975, hi va haver persones que es van definir com a independentistes, però això, en l'univers pujolista, era mal vist bàsicament perquè Jordi Pujol, que és un patriota, intentava fer una gran força política majoritària amb objectius possibles a curt i mitjà termini.
Així doncs, l'independentisme existia però era marginal entre les emergents forces polítiques catalanes. En el si de CDC, però, algunes persones eren conscients que era necessari preparar les noves generacions i van proposar a Jordi Pujol, qui en un principi era una mica refractari, la creació de les Joventuts de CDC, en la qual van destacar Ramon Camp i Joan Bages. Allò de què no eren conscients Pujol i la direcció de CDC era que, amb la creació d'aquelles joventuts –posteriorment denominades JNC– estaven creant una escola de patriotes i que, 40 anys després, aquestes tindrien la responsabilitat generacional de portar Catalunya cap a la llibertat i la sobirania.
Avui dia hi ha molts analistes polítics i de premsa que no acaben de creure's que CDC aguanti el tour de force amb l'Estat perquè encara llegeixen la Convergència actual analitzant les persones i els sectors sociològics i econòmics que han fet possible aquesta força política durant les últimes dècades, sense adonar-se de l'esgotament del projecte pujolista, fracassat per la intransigència i la voluntat del nacionalisme espanyol i dels seus aparells d'estat. El mateix Jordi Pujol ho ha entès i, tot i la gran feina realitzada sota els seus mandats com a president de la Generalitat, Pujol és conscient –i per això ha capgirat el seu missatge– que per salvar el país i la nació catalanes ara cal que siguin les noves generacions (i no solament els patriotes de la JNC sinó també els quadres joves incorporats de diferents procedències al projecte convergent) les qui afrontin el repte de portar Catalunya a l'esdevenidor d'ésser un estat. Aquests joves patriotes, als quals s'ha intentat domesticar moltes vegades convencent-los de la necessitat de seny, responsabilitat, etc., s'han fet grans i saben que els toca a ells evitar que Catalunya i la resta de la nació catalana siguin assimilades per la nació espanyola, i fer que aconsegueixin el seu propi espai en el món, sense ésser invisibles i espoliats com ara.
Per circumstàncies històriques dels conflictes interns de CDC, avui dia es dóna la paradoxa que al capdavant de CDC hi ha el president Artur Mas, que no procedeix de l'escola de patriotes però que ha sigut capaç d'esdevenir –d'una forma una mica conversa– la persona que ha d'encapçalar l'enfrontament inevitable amb l'Estat, i qui s'ha de posar al capdavant d'aquesta nova generació de dirigents de CDC que són conscients que no es pot fer ni un sol pas enrere. Aquestes darreres setmanes, el secretari d'organització de CDC, Josep Rull, ha posat en marxa la campanya Ara, hisenda pròpia, i també a l'últim butlletí Més Cat de CDC hi havia un missatge clar i contundent: “Cap a l'Estat propi passant pel pacte fiscal.”
No es pot obviar, però, que hi ha sectors poderosos a CDC i als seus entorns que ja els tremolen les cames, i que voldrien reconduir la situació, i aquest serà el gran obstacle que tindran els nous dirigents de CDC. Perquè l'enemic el tenim a casa, i no sols a CDC sinó a tot el país. Els Oriols Pujols, els Joseps Rulls, els Jordis Turulls, etc., han d'estar preparats per resistir, i la militància de CDC que avui els empeny i encoratja per tal que no cedeixin hauran de ser també responsables dels passos a fer i estar al darrere dels seus dirigents, i naturalment del president Artur Mas si aquest assoleix la responsabilitat històrica i el deure d'encapçalar el clam de “Prou” a l'Estat espanyol, al seu menyspreu, al seu espoli i a la seva assimilació. Estem, doncs, en un moment històric possiblement irrepetible. Majoritàriament els nostres ciutadans acceptarien el dret a decidir i les seves conseqüències. Allò que de vegades em pregunto és si serem capaços i tindrem la suficient valentia i capacitat de risc per afrontar el suposat “diluvi” que alguns auguren que ens caurà a sobre, sense adonar-se que aquest ja ens ha arribat, que el nostre govern té la caixa buida, que ens l'han esquilat, que el govern ja sobreviu sense posar ni un totxo i sols lluitant per pagar les nòmines mentre milers i milers de milions d'euros marxen cap a la metròpoli, que, evidentment, no retalla les seves despeses ni sumptuoses ni identitàries. Ara, amb un estat en crisi, amb una marca “Espanya” per terra i amb un desprestigi internacional enorme, és el moment de la nació catalana: ja no s'hi valen nous pedaços, noves operacions estatutàries, ara el que cal és establir les futures bones relacions entre veïns.
Tots plegats hem de ser conscients que la plena sobirania nacional vol dir tenir un estat i tenir voluntat i estratègia de construir-lo, i això obliga a actuar conseqüentment i amb intel·ligència contra l'Estat que ens vol assimilar i que dia rere dia treballa per fer-ho. Cal que ens preguntem si tenim aquesta voluntat i determinació.
Com vaig dir fa unes setmanes, ERC és cabdal per marcar l'horitzó i mantenir posicions. CDC, però, és la base fonamental per aconseguir-ho. I ERC i CDC s'han d'entendre per patriotisme.
