Pagar per invertir

Si vostè té diners per invertir, posem per cas, 10.000 euros, i decideix comprar bons francesos a tres mesos en el mercat del deute sobirà, és molt probable –de fet, és segur– que el mes d'octubre, un cop hagi acabat el termini, rebrà la quantitat de 9.950 euros, és a dir, un 0,005% menys del que deixa a l'Estat francès. Vist així, el negoci és calamitós, com ho seria, amb uns percentatges similars, apostar pels bons alemanys, els holandesos, els finlandesos, els d'Àustria, els de Dinamarca i, per descomptat, els de Suïssa. Però resulta, tal com adverteixen els experts, que no ens ho hem de mirar amb aquesta perspectiva d'estalviador mediocre sinó des d'una altra que, a parer meu, fa una por terrible. El fet que els inversors (individuals, en grup, grans companyies) prefereixin abans perdre-hi diners que no pas obtenir un rendiment que seria més alt però també més insegur ens indica, per si feia falta reblar el clau, que la situació que vivim és esperpèntica. En aquestes dades de què parlo, però, encara hi ha un factor que ens convida a ser més pessimistes. No és que els diners deixats (dir-ne invertits, ara que hi penso, és una absoluta falsificació del sentit) es dipositin a llarga distància, amb la por que es perdin i, doncs, amb la necessitat de tenir-los ben controlats encara que disminueixi una mica el seu valor. No. El que succeeix és que hi ha gent que entrega una determinada quantitat perquè el tresor estatal dels països refugi (que és com es coneixen) els guardi durant tres mesos. No parlem de tres anys o de deu anys, que és la mesura que serveix per calcular el diferencial i la prima de risc. Parlem de tres mesos! N'hi ha que, en lloc de tenir-los a casa, sota el matalàs, o, per descomptat, d'atrevir-se a deixar-los a mans d'estats a la ratlla de la insolvència, s'estimen més col·locar-los aquest poc temps que els dic en un lloc segur. Tres mesos! I, per això, paguen. Com pagaria qualsevol que fes servir una caixa forta a domicili per desar-hi les pertinences més preuades.

No sé vostès, però a mi aquesta notícia (que és repetida i normal: fa molts mesos que surt a les planes d'economia, amb lletra petita) em causa un desconcert difícil d'explicar. Primer, no ho entenia. Ara, ho entenc massa.