Església de Crist, i no del papa
Paradoxalment, els tres grans objectius que perseguia el Vaticà II, convocat per Joan XXIII, foren assolits amb una rapidesa increïble. Tant és així que, en acabar el primer període de sessions, els pares conciliars ja els tenien perfectament assumits. Assumits, se'm dirà, no és el mateix que assolits. Hi estic d'acord, però únicament pel que fa a la unió amb els cristians separats de l'Església, perquè és evident que ells també hi tenen quelcom a dir. Però els altres dos objectius, la renovació de l'Església (o aggiornamento) i el diàleg amb el món, sí que es podien donar per assolits, perquè assumir-los ja era, si es mira bé, assolir-los. És ara que fa la impressió que no s'han assolit, i és lògic, perquè l'Església està governada pels qui no van assumir-los o, simplement, es van fer enrere. Però el que no es pot negar és que l'esperit de renovació va ser tan majoritari i abassegador que, tal com apunto, al final del primer període ja era un fet objectiu i constatable. La cosa té la seva gràcia, ja que el primer període, com tothom sap, va acabar sense haver publicat cap document. Informes de premsa, molts, però documents oficials, ni un. Això, ja aleshores, fou malinterpretat. De manera interessada, vull dir. Com si no s'hagués treballat o, encara pitjor, com si els pares conciliars fossin gent poc responsable. Una mica folla. I això, que sembla inofensiu, en realitat fou l'inici d'una ofensiva anticonciliar que, a la llarga, aconseguiria el seu propòsit: desprestigiar l'esdeveniment més rellevant que ha viscut l'Església en els últims segles. Encara avui, el terme reformista té connotacions negatives. És d'il·lusos voler reformes en l'Església. Igual que passa amb el mot “canvis”, que sona a desordre i no pas a millora. Si no hi ha res a millorar, segons sembla, quina altra cosa pot ser “canvi”, si no desordre?
La veritat és que les sessions del primer període foren realment extraordinàries, i continuen essent'ho, en opinió dels experts. El que pretenia Joan XXIII, en el temps que va des de la convocatòria fins al desembre del 1962, final del primer període de sessions, ja s'havia aconseguit amb escreix. I me n'alegro, sobretot, pel papa Joan, que abans de deixar-nos, el 3 de juny del 63, va poder veure realitzat el seu somni. Aquell 3 de juny, per primera vegada en la història, el món sencer va plorar la mort d'un papa. El segon de l'Església, en opinió d'un comentarista britànic, amb sentit de l'humor. El primer va ser l'apòstol Pere. El segon Joan XXIII. I del tercer, afegia el comentarista, de moment no se'n sap res, però estem a l'espera. I mai millor dit: l'esperança és l'últim que es perd. Hi ha una cosa, en aquest acudit, que transcendeix la ironia. L'apòstol Pere, el primer papa, ni tan sols sabia que era papa. I Joan XXIII, el segon, va ser un bon papa, justament perquè va renunciar, a consciència, als privilegis papals. I es limità a seguir l'exemple de Pere. Vull dir que, quan ens deixà, el món sabia molt bé perquè plorava. El món no plora per plorar. Feia segles que esperava que el redimissin de ser el primer dels tres enemics de l'ànima: món, dimoni i carn. I aquesta redempció, en acabar el primer període, el de Joan XXIII, ja era feta. A les proves em remeto. Els 4, 5 i 6 de desembre, i per voluntat del papa Joan (que el 25 de novembre, la nit que complia 81 anys, va sofrir una greu hemorràgia, i a pesar d'això va voler que tot continués igual, ja que en cap moment es va creure imprescindible, ni tampoc es va interferir mai en el treball de l'Església, ni volgué que l'Església anés a remolc del papa) tingueren lloc tres ponències importantíssimes, que demostren que els objectius ja estaven, globalment, assumits. La renovació ja era visible en l'acceptació del projecte del papa Joan. Mentre semblava que no es feia res, s'havia fet el més important: que els bisbes es coneguessin entre ells. Importantíssim pel que es pretenia. Karl Rahner va dir que, en aquells 80 dies, els bisbes havien fet la volta al món. I estaven preparats per ser receptius a les tres ponències, impartides pels “tres tenors”: Suenens, Montini i Lercaro, tres líders i tres papables, i no eren els únics, la qual cosa, avui dia, després de l'huracà Wojtila, deu semblar raríssim, imagino, i ho comprenc. Però els fets són els fets. El famós “vot reformista majoritari”, en realitat era, sobretot, “vot conformista majoritari”. Això vol dir que tothom estava conforme amb la reforma i els seus derivats. Gràcies a Joan XXIII, l'Església, en un temps rècord, ja que de rècords va la cosa, avui, havia retornat als orígens: a l'Església de Crist, i no del Papa.