Qui ho diu que minva la crisi?

Alguns no en volen ni sentir parlar, de la crisi. S'estan adaptant a la realitat, perquè és un error considerar-ho un problema en lloc d'un fenomen que afecta i més afectarà la major part de la humanitat. Els països de l'Àfrica on regna la fam no poden pitjorar. De l'Amèrica Llatina, l'Àsia i Oceania, se'n sap menys, però les xifres de les quals disposa la Creu Roja Internacional (CRI) –d'experiències pròpies, de primera mà– són esgarrifoses i sovint no difoses pels mitjans, davant el cansament i l'apatia dels lectors. No fa pas massa anys, un atemptat polític, d'obcecació religiosa, terrorista o sols per cridar l'atenció sobre una petició, amb una o dues víctimes, ocupava primeres planes de la premsa mundial. Ara, a Síria, el Pakistan o altres països productors de petroli, on sovintegen els atemptats multitudinaris, hi destinen sols una nota a primera plana i la informació a l'interior.

En aquesta línia, aquesta setmana els mitjans han fet vertaders escarafalls –exageracions– de l'ajust o retallada, és igual, que fa el govern estatal en capítols tan generalistes com l'IVA, la paga de Nadal, el nombre de regidors, el subsidi de l'atur, les deduccions per a la compra d'habitatges i més.

El gran error és creure que són mesures aplicables durant un període determinat, per tornar a la situació econòmica de les passades dècades. En realitat són sols el principi de l'adaptació al nou estatus que va reconvertint mesures, que semblen de transició, i que seran permanents.

Els estudiosos de l'economia –la qual com és sabut no és una ciència exacta–, de les migracions, els moviments socials i fets polítics transcendents dels últims segles, causants dels desequilibris econòmics, principalment, i també dels morals basats en les doctrines i filosofies que han adornat la veritat i ara semblen rams marcits, als quals ni l'aigua pot retornar, relaten les troballes acompanyades d'opinions controvertides que, tal com s'ha dit, ni unes ni altres tenen fons científic mesurable. “Hi ha senyals de recuperació!”, diuen els tendents a l'optimisme per autoanimar-se. “Quins senyals? En què consisteixen aquests senyals?”, pregunten els realistes. Són poques les persones que s'atreveixen a dir o vaticinar –els autèntics cervells parlen poc– el que presumiblement passarà i les borses pugen i baixen per bajanades que es difonen.

No és fàcil en aquest moment per a un mitjà informar de les anòmales i diverses situacions econòmiques; és molt difícil explicar el que ha succeït en una setmana tan sols, i és molt semblant a un suïcidi augurar-ho. La veritat és que el món de la comunicació n'és, de seriós. El que ha deixat de ser-ho són les fonts de les econòmiques manipulades per governants i polítics. Cercant la veritat, en el món de la política i en el de l'economia, hom sols troba merder. Quin fàstic!