El pati del darrere

Totes les ciutats modernes tenen, tal com va deixar escrit Paco Candel, un punt on perden el seu nom. Paratges subversius i esgarrinxats que escapen al domini de l'asfaltatge i a l'ordre de les voreres, amb poca llum, que és la mena de llum que els ajuntaments atorguen als barris que els avergonyeixen i que, malgrat tot, aixopluguen persones que els consideren casa seva. Els tenim a tocar, aquests paratges, però es tracta d'una proximitat remota perquè mai se'ns acudiria posar-hi els peus. Sabem que existeixen però simplement no n'esperem notícies. Fins que arriba el dia en què els esquitxa la tinta imprevista d'algun nou pla urbanístic. Aleshores els ajuntaments convoquen els periodistes perquè escampem les conseqüències benefactores del projecte, els detalls enlluernadors del pla que permetrà que allò deixi de ser el pati del darrere on la ciutat ja no té nom. Tot plegat afavorirà els inversors, que hi construiran equipaments turístics i lúdics, però no està tan clar que afavoreixi també la gent que hi viu, bandejada a d'altres ubicacions més dignes, encara que ells mai l'hagin trobat a faltar, la dignitat.

Girona perd el nom al capdamunt de les Pedreres, on habiten casetes modestes un centenar de persones que ara hauran de fer les maletes perquè l'Ajuntament troba que obstaculitzen la intenció de crear “un pulmó verd amb espais de passeig i escalada que serviran de nou reclam turístic”. No hi ha arguments vàlids contra l'honesta intenció de rescatar espais urbans de l'oblit, però fa trenta anys ja es va oferir a aquests veïns abandonar la zona per anar a viure al nou barri de la Font de la Pólvora. I si llavors haguessin dit que sí, avui habitarien un barri cent vegades més conflictiu que les Pedreres.