Xancletes

Ho he de confessar d'entrada: no sóc partidari d'aquestes andròmines que passen per una forma de calçat. Alguns (pocs) resistim malgrat la calor estacional i continuem anant pel carrer amb pantalons llargs (llargs!), amb camisa i, sí, amb sabates i mitjons. Som una raça en vies d'extinció. La nostra posició social és absolutament residual. L'hegemonia de la xancleta, en canvi, és d'una evidència aclaparadora. Al metro o al carrer, a les places o als mercats, hom s'atipa de veure les dues tiretes arreu. Dues tiretes que revelen d'una manera descarnada que el Creador ja devia estar cansat quan va arribar a la part més baixa de les extremitats humanes. El panorama és desolador: unglots i dits deformes afloren arreu en una exhibició de menyspreu a l'estètica amb la miserable excusa d'anar més fresc. Les patètiques plataformes de goma segueixen com poden les estrebades de milers de peus despullats amb l'ajut irrisori d'unes escarransides tiretes. La sensació d'inestabilitat ha de ser extraordinària i produeix en l'espectador un punt de mareig. El badoc contemplatiu, assegut en un banc i ben calçat, es pregunta com pot ser que tants i tants se sotmetin voluntàriament a aquest suplici. Són enigmes de la vida moderna que suggereixen, al meu modest entendre, que vivim temps d'incertesa. Quan es renuncia a assegurar amb solidesa la base del cos, a tocar de peus terra amb les mínimes garanties d'equilibri i seguretat, és difícil prendre decisions assenyades i anar pel bon camí. Les empreses més ambicioses requereixen fonaments fiables. A una soprano sueca li van preguntar què es necessitava per cantar la part d'Isolda en l'òpera de Wagner. La seva resposta –conscient que el paper suposa un test de resistència per a qualsevol cantant– va ser contundent: “Unes sabates còmodes.” Benaventurats els que vulguin caminar damunt d'unes xancletes però que sàpiguen, almenys, que el seu accés al món de l'alta òpera és molt improbable.