Obama i Rajoy (1)
El president Obama personifica l'equilibri entre la visió política a llarg termini i la retòrica pel canvi en les relacions internacionals sobre l'eix dels EUA i l'instint de governar a partir del pragmatisme sobre realitats estables i resistents a l'evolució. No es pot lluitar contra tot i tots al mateix temps, és necessari sacrificar objectius globals per aconseguir resultats tangibles a curt termini que mantinguin l'esperança i la cohesió entre els partidaris i votants. Aquesta política l'ha portat en ocasions a oblidar aliats tradicionals per aconseguir suports de nous poders que apareixen en un món que canvia ràpidament i on els equilibris actuals tenen poc a veure amb el passat.
Els EUA ja no són el líder incontestat del món en poder econòmic, militar, diplomàtic o científic que han estat durant tota la segona meitat del segle XX, però són encara la primera mundial en tots aquest àmbits. Han ineludiblement de compartir poder i buscar aliances abans innecessàries i ara essencials. És aquest trànsit el que està conduint amb èxit variable el president Obama tant en política interior com exterior. El govern que presideix combina figures rellevants de prestigi i experiència indiscutible, la secretària d'Estat, Clinton, el secretari del Tresor, Geithner, o el de Defensa, Panetta, no necessàriament propers a la seva persona però amb capacitat contrastada de gestionar la complexitat, amb joves valors que personifiquen la seva ideologia i formen el nucli dur de pensament que transmet la ideologia i la voluntat de transformació del mateix president.
Ha estat el president Obama capaç de protegir de la més intel·ligent manera els interessos dels EUA sense perdre els ideals i la trajectòria que ha marcat la línia del seu govern, però aquest pragmatisme de la seva política ha desil·lusionat aquells que esperaven canvis radicals i transformacions profundes del món sense parar compte que els EUA ja no tenen el poder que la victòria a la guerra els va atorgar ni el vigor ideològic i cultural que això els va suposar per liderar el món.
La presidència d'Obama gira sobre tres pivots. Una nova relació amb Àsia i especialment amb Xina, nou poder emergent. El canvi de les relacions amb el món musulmà passant de la confrontació, guerres d'Iraq i Afganistan, a la col·laboració i d'influència i el rellançament de les converses i tractats per la no proliferació d'armes nuclears. És aquest un plantejament ambiciós que va quedar inicialment relegat per l'explosió d'una crisi econòmica de dimensions desconegudes que va obligar, primer l'administració Bush i després el president Obama, a prendre mesures ràpides i radicals per evitar el contagi de tot el sistema financer pel que podia esdevenir una crisi infinitament més greu, perquè és més global, que la de 1929. L'objectiu immediat va ser injectar la necessària liquiditat a bancs i institucions financeres que de sobte es varen trobar radicalment descapitalitzades quan el seu actiu va haver-se que depreciar com a conseqüència de la seva inflada i fictícia valoració. Perquè aquestes mesures fossin efectives calia que fossin globals. La creació del G20 en substitució del G8 per donar entrada i visibilitat a les noves potències emergents, Brasil, Àfrica del Sud, l'Índia, va ser un encert perquè va convertir polítiques i acords nacionals en mundials. Es va evitar que cada país actués en solitari en defensa dels seus propis interessos.
La relació amb Xina per aconseguir que actués de manera responsable dintre d'un ordre mundial de caire lliberal ha estat un èxit parcial perquè com a poder emergent la seva motivació bàsica ha estat el seu propi creixement. Hi ha una desconfiança mútua entre les dues potències a llarg termini perquè ha de ser compatible la presència dels EUA a Àsia i la presència de Xina com a primer poder regional que la majoria dels estats del continent desitgen però sobre el qual no volen prendre partit de manera explícita, per raons òbvies.
La nova política amb els musulmans que ha esta presentada com l'eix de la política del president Obama ha estat paradoxalment on la seva política exterior ha aconseguit fins ara menys èxit. La declaració formal que els assentaments d'Israel als territoris ocupats haurien de congelar-se com a punt de partida de les noves converses entre palestins i israelians, i el discurs de Obama al Caire el 2009 marcant un abans i un després en la relació entre els EUA i els musulmans sense un de paral·lel adreçat específicament als israelians, van crear la impressió a Israel que l'antiga, estreta i estable col·laboració amb els EUA entrava en una nova època. Quan el president Netanyahu es va oposar a la congelació del assentaments, la població va optar per abonar la política del seu govern i oposar-se a la dels EUA. Aquesta declaració va dificultar també la posició del president palestí Abbas perquè no va poder acceptar menys del que oficialment demanaven els EUA. El resultat van ser unes converses de pau interrompudes i l'evidència de la pèrdua d'influència dels EUA sobre Israel. Quan l'enviat dels EUA a la zona, George Mitchell, va voler plantejar uns objectius menys ambiciosos amb un “creixement natural” dels assentaments, els palestins es van considerar estafats malgrat la solemne declaració a l'Assemblea General del president Obama que Palestina tenia dret a tenir un estat propi. Va així recollir el rebuig i la decepció de palestins i israelians, un pas endarrere després d'anys de difícils negociacions. És un error sempre descobrir l'objectiu final abans de temps, es pot cremar i esdevenir després inassolible.
La relació del President Obama amb les revoltes de Síria, Líbia, Tunísia i sobretot Egipte ha estat encertada perquè els EUA s'han situat al costat de uns moviments que triomfaran a llarg termini. L'aposta que els germans musulmans reduiran el seu fonamentalisme i s'aproximaran a una relació no confrontada amb Occident sembla lògica en raó a interessos econòmics i al benestar de les poblacions que governen, però els riscos d'aquesta aposta no són menors.
