Jubilació

Cada jubilació és un món; hi ha persones que la viuen com un regal i d'altres, com una desgràcia, però la societat no sap aprofitar mai el seu potencial de temps, criteri i experiència, i així anem.

Un col·lectiu que no acabo d'entendre com gestiona la jubilació dels seus membres és l'església catòlica. Sobretot tenint en compte que els mossens van escassos! Pel que sé, quan un mossèn fa setanta-cinc anys ha de portar la dimissió al senyor bisbe i aquest pot fer dues coses: acceptar-l'hi, o no acceptar-l'hi. El problema és que no acabo de veure clar en funció de quins criteris se li accepta o no. És perquè té problemes de salut, o perquè es troba gran i es mereix, no caldria sinó, descansar? És perquè no té gaire parròquia, és a dir, no ha sabut estar al costat dels pobres i escampar el missatge de la comú-unió amb gràcia i seducció, i els feligresos han deixat d'escoltar-lo? En tots dos casos crec que el senyor bisbe fa santament de fer-los plegar. Però aquests dies es parla molt a Girona de la jubilació forçosa de mossèn Ignasi Forcano, el rector de Sant Pau. Durant vint-i-cinc anys aquest mossèn ha estat capaç d'aglutinar entorn de la parròquia joves actius i pares i mares catequistes, de fer unes misses esperançadores en què la mainada parava i desparava la taula i aprenia a compartir, i d'obrir la porta de la vida de la parròquia a persones que, si no hagués estat per la seva manera de fer, empàtica, humil i integradora, ni borratxos de Coca-cola no s'haurien acostat a l'església. Em consta que el mossèn està bé de salut i té il·lusió i energia per continuar. Doncs per què no se li permet? Em sembla que és perquè les jubilacions a l'església tenen un caire polític, ideològic si voleu, i perquè el progressisme hi és vist amb desconfiança. Però res a dir: ja s'ho faran, són coses de l'església i –mai més ben dit– cadascú a cada seva, i Déu a la de tots.