Vint anys després és ara

Aquest juliol es compleixen 20 anys de la ràtzia instruïda per Baltasar Garzón contra un grup de ciutadans d'arreu dels Països Catalans. Estem en una intersecció política molt estimulant. D'una banda aquesta data ens obliga a valorar aquelles detencions i denúncies de tortura mai no investigades per l'Estat espanyol. I, de l'altra, la reflexió al voltant d'aquells fets no pot ser, sinó, en clau de present i de futur. Des d'aquesta forma de conduir cap endavant sense deixar de mirar pel retrovisor, podem assegurar que els fets de juliol del 1992 tenen una contundent expansió política, social i simbòlica en el nostre present. Aquells fets van suposar la pèrdua d'una mirada ingènua sobre la política i sobre les possibilitats de futur de molts ciutadans d'aquest país, perseguits per la seva condició de catalans. Aquells fets van significar la descoberta d'un principi de realitat que evidenciava les baixes capacitats civilitzadores d'aquest transvestisme conceptual expressat amb el nom de democràcia espanyola. Va resultar aclaparador comprovar com tots els aparells de l'Estat (polític, judicial, policial...) sumaven esforços amb la majoria de mitjans de comunicació per tancar una acomodada versió oficial que envernissés de necessària aquella ofensiva violentíssima, pròpia d'un règim autoritari. També, i em sembla que ho dic més en clau de present que no pas de passat, va ser dolorosament alliçonador observar com el grandíssim gruix de governants i polítics catalans d'aleshores va preferir posar sordina a aquells fets i, així, anar tranquil·lament a l'Estadi a inaugurar, entre suors reials i policies que requisaven banderes quadribarrades, els Jocs Olímpics de Barcelona. Després de vint anys, podria fer la impressió que els que durant aquell sinistre juliol del 92 vam respondre contra aquella ràtzia totalitària érem una massa molt nombrosa. Creure això seria perpetuar un error. Una immensa part del catalanisme benpensant d'aleshores no es va ni moure. També van ser granítics els silencis d'aquests ciutadans del món amb carnet de progressista professional. I a més, la figura polièdrica de Garzón va servir perquè la guerra bruta, rubricada amb aquella acció, fos invisible per a gran part d'una població catalana sempre autosegrestada, que va preferir celebrar l'èpica reclusió de Pinochet a costa de no percebre què succeïa prosaicament aquí mateix, davant dels seus nassos.