Escreix de ric?

Les recents protestes contra l'anunciada pujada de l'IVA per als productes culturals tenen –com tantes altres d'avui dia, a manca de res més efectiu– tota la raó de ser. A banda les corejades en les manis de rigor, el Time Out de la setmana passada n'anava ple, d'unes tals raons. Més o menys matisables algunes, però cap de ben bé objectable. Tret, potser, de la precisió a fer al lema que les encabeix totes: “La cultura no és un luxe”.

Cosa vera només fins a cert punt. Fins a aquell punt que serveix per denunciar la mentalitat beòcia de molts dels manaies retalladors. Primaris baixos de sostre que ignoren de la cultura l'única dimensió que podrien comprendre'n: la pròpiament utilitària, mal només sigui en tant que inversió a llarg termini. I com que ni això no capissen, tiren pel dret.

Ara, no per això cal que les veus crítiques amb aquesta política suïcida confonguin cultura amb necessitat indispensable. Perquè aquella és també en la mesura que, al marge de la seva aplicabilitat pràctica, té alhora un component irrenunciable de luxe, d'escreix. La cultura ens fa humans perquè comença just allí on acaba la satisfacció de les pulsions instintives més elementals.

Una cosa tota altra és amb què s'associa el tal escreix, que varia segons les cultures individuals i col·lectives. Per a la dona de l'Oliva de l'In memoriam de Gabriel Ferrater era la possessió de cactus, on veia l'escreix del viure ric. Per als habitants d'un poble extremeny (segons report de premsa de començaments de juny) eren els toros, als quals destinaven més diners que no pas al foment de l'ocupació, etc.

Llavors, reclamar un millor tracte fiscal per a la cultura no és sols exigir la deguda atenció a una indústria important, generadora de riquesa material. Hauria de ser també apostar per una certa superfluïtat (més enllà de plantes grasses i d'animals bovins).