A Damasc sortirà el sol

Baixar al-Assad té els dies comptats, perquè la repressió ha provocat una fractura comunitària, social i política irreversible. A pesar dels bombardeigs i l'ús de carros de combat i artilleria contra la població, els assassinats, les tortures, les execucions de dones i nens, les desaparicions... la població persisteix en les manifestacions en contra del règim. Paral·lelament, les desercions d'alts comandaments de l'exèrcit, de diplomàtics i de polítics i les accions de l'Exèrcit Sirià Lliure (ESL), que està rebent armes procedents de l'Aràbia Saudita i de Qatar, han portat el règim a un camí sense sortida, malgrat el suport de Rússia, que no vol perdre l'última base naval a la Mediterrània i l'últim aliat a l'Orient Mitjà.

En una desesperada fugida cap endavant el portaveu del Ministeri d'Afers Estrangers, Jihad Makdissi, ha amenaçat d'utilitzar armes químiques i biològiques en cas d'una “agressió exterior”. Seria el darrer error de la república coronada dels Assad, perquè llavors la intervenció exterior seria del tot inevitable, especialment d'aquells països veïns amenaçats per la contaminació amb agents químics o biològics. Sens dubte, el primer a reaccionar seria Israel, que no veu cap escenari favorable en la crisi siriana. D'una banda, tem una victòria islamista que donaria força a Hamas i, àdhuc, tem un règim democràtic prooccidental que, de ben segur, exigiria el retorn dels Alts del Golan. De l'altra, una descomposició incontrolada del règim sirià podria aportar armes a Hezbol·là i tornar a encendre la frontera de Galilea.

Però també al Líban es viu amb preocupació la fi del règim sirià que sempre ha tingut una forta ascendència sobre Beirut. El país, després d'una llarga guerra civil (1989-1991), viu en una precària estabilitat política després de l'assassinat de l'exprimer ministre Rafiq Hariri (1992-98 i 2000-04) el febrer de 2005. Es podrien reproduir els enfrontaments violents entre els partidaris de Damasc, que configuren la Coalició 8 de març (xiïtes de Hezbol·là i maronites del general Michel Aoun), i els prooccidentals oposats a la ingerència de Damasc de la Coalició 14 de març (sunnites, maronites i, fins al gener del 2011, els drusos de Walid Jumblatt). Aquesta darrera coalició va guanyar les eleccions de juny del 2009 i constituí un govern d'unitat amb l'oposició. Tanmateix, quedà en minoria l'any passat al Parlament i al govern després de la desafecció de Jumblatt i la dimissió dels deu ministres de l'oposició.

I encara L'Iran tem la fi del règim d'Assad perquè perdria el seu principal –i pràcticament únic si descomptem Hezbol·là– aliat a la regió i l'únic govern en mans dels xiïtes –en la seva versió alauita– fora de Teheran.

Sens dubte, la pugna de Síria és la més important, decisiva i transcendent de la primavera àrab per les implicacions que se'n deriven a àmbit regional. Després de Tunísia, Egipte i Líbia, el triomf de la revolució pot fer de Damasc el nou i més important referent –per la càrrega històrica de la ciutat i del país, seu del Califat Omeia i del regne de Saladí– de la compatibilitat entre islam i democràcia. I pot fer també insuportable la pressió sobre les no menys impresentables i totalitàries monarquies petrolieres de la península aràbiga.

Es fa difícil d'entendre que sectors que es reclamen de l'esquerra puguin defensar règims tan anacrònics i brutals com el sirià. Sens dubte, durant la Guerra Freda –i encara avui–, entre els aliats de Washington trobem dictadures brutals –ací vàrem viure en carn pròpia l'experiència–, però és un error inadmissible no donar suport als pobles que lluiten per conquerir les llibertats més elementals.