Sa majestat la xancleta

Es rememora el 92 amb nostàlgia per l'energia evaporada. Vint anys després de la Barcelona que es proclamava capital del disseny i far de la modernitat, el fruit més palpable d'aquella efervescència són els turistes de xancleta i els de casino, esdevinguts oficialment el mannà que ens ha de salvar de la pobresa. Són la gallina dels ous d'or. O de plata, atesa la conjuntura. O de llauna, però que ningú no posi pegues a la xancleta sobirana. Turisme, turisme i turisme, al preu que sigui. Com si no es pogués sortir de la crisi sense adular el turisme de masses perquè faci i desfaci a casa nostra. És l'argument suprem, inapel·lable.

Hi va haver un temps en què es plantejava quin havia de ser el model de país i es volia reconduir el salvatge boom turístic. Es posaven aleshores com a exemple la Toscana i algunes regions franceses que preserven el paisatge, no cedeixen al deliri immobiliari i mantenen un equilibri entre la qualitat de vida pròpia i l'oferta turística. Oficialment, el model de país continua essent avui una Catalunya culta, avançada i respectuosa amb el seu patrimoni, però la realitat és la del plat de llenties i el model real és Saloufest. Només faltava l'afany del govern per regalar una part del Baix Llobregat a un macronegoci impresentable.

Jo també sóc un turista. Quan surto, vaig als indrets emblemàtics, faig fotos, porto plànols i guies i, si em perdo, demano auxili als autòctons. No tinc esperit gregari, però a pesar meu sóc un turista adotzenat. Me'n vaig adonar fa poc a l'aeroport. Un operari s'encarregava d'evitar que ens aglomeréssim els passatgers que arribàvem, però feia uns gestos incomprensibles i ningú no li feia cas. Llavors va dir la primera cosa que vaig sentir després de posar els peus a Barcelona: “Parecen borregos, joder.” Em va semblar coherent amb la tendència del país. A casa nostra ja som tots turistes. Tots “borregos”.